El goig exaudit de retrobar una paraula concreta, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules topem de tant en tant amb una que ens fa especial goig i ens alegra el dia, igual que al buscador de bolets afortunat. Retrobar avui la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica, la fascinació inesperada d’un instant revelador. Significa escoltar benignament un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí “exaudire” i forma part de totes les llengües derivades. Les aplicacions poden ser variades, però ara no tracto d’analitzar-la, sinó simplement assaborir-la. La fascinació davant d’una paraula concreta, atrapada a l’atzar d’una lectura, deriva segurament de les connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha provocat caçar en un
text la paraula “exaudir” no deu ser aliena al fet que constitueix el pinyol repetit tres vegades al final de l’ària “Di Provenza il mar, il suol” de La Traviata, una de les més cèlebres àries de baríton del repertori de Verdi.

El pare del protagonista, que ha fugit de la Provença a París per amor de la mitja virtut Violetta, li recorda les dolçors de la terra natal que ha abandonat i conclou: “Ma se alfin ti trovo ancor, se in me speme non fallì. Se la voce dell’onor in te appien non ammuti. Dio m’esaudì! Dio m’esaudì! Dio m’eusaudì!”.

He retrobat la paraula al llibre del narrador Erri de Luca El més i el menys, amb un cert joc de mans del traductor Albert Pejó a l’editorial valenciana Bromera: “Com a escalador sé que un cim assolit exaudeix un desig en la mateixa mesura que l’exhaureix. Mentre el fa realitat també el buida. El guany i la pèrdua coincideixen. També passa amb els llibres i amb qui sap quantes coses més. Queda el residu convertit en cendres d’una lectura, d’un desig que fertilitza el següent”.

Està ben dit i ben traduït. La meva curiositat lectora s’ha vist exaudida.