La Gascunya, a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat

Les petites carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus són escrupolosament polides. Més que mantenir-les, sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. El paisatge es veu llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i D'Artagnan. Massa història, massa bellesa desdita per l'emigració. La plana abraçada d’una banda pel Pirineu i de l'altra pel riu Garona és tota construïda amb turons i fondals, miradors i redossos. Els horitzons s'hi superposen sense cedir a la vel.leitat d'infinit, com només es produeix a les terres que mesuren la dificultat de ser treballades i viscudes a escala de la vida quotidiana de la gent del lloc, a la qual la bellesa natural no els ho facilita pas tot. Els pagesos gascons que

El privilegi de poder acariciar d’amagat la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba a una ciutat siciliana sense aeroport. La Venus de Siracusa és una excepcional peça de l'escola de Praxíteles i se la considera capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre permet una altra cosa encara més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni i la de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic. Li han dedicat pàgines desbordants Guy de Maupassant a La vie errante: "És una de les Venus més belles del món. No té cap i li manca un braç, tanmateix no havia tingut mai davant meu un cos més admirable i més emotiu”. També Lluís Nicolau d’Olwer a El pont de la mar blava: “Contempleu aquesta superba factura anatòmica, observeu la morbidesa d'aquestes carns, on la mà faria presa; repareu la lleu tremolor d'aquesta espatlla, com si vingués de ferir-la una alenada freda”. Predisposat pel testimoni d’aquests predecessors, a mi em va semblar que la Venus de Siracusa suma a les altres el rar privilegi de poder ser acariciada, quan no mira ningú, per afegir la

L’aiguardent no deixa de ser una alquímia demostrada

L’aiguardent de brisa, destil.lat de les restes sòlides (pellofes i pinyols) de premsar el raïm, es pot anomenar marc en català i en francès, grappa en italià i oruxo en gallec, encara que sigui el mateix. El nom no fa la cosa, però la finesa sí. L’aiguardent sempre havia estat un subproducte pobre i hauria decandit com una aspra romanalla de la vida pagesa si la grappa italiana no hagués començat a practicar una política de luxe per posar-se de moda als circuits més cars. No deixa de ser una contradicció, en el ben entès que les contradiccions fan avançar el món. L’aiguardent va ser durant molt temps fill de l’estraperlo, destil.lat a les cases pageses al marge de la reglamentació, sobretot a comarques reculades que l’utilitzaven per combatre el fred. N’hi ha

Tot el secret (o quasi) d’un aperitiu Spritz Suze al Motel de Figueres

El Motel Empordà de Figueres i el seu germà bessó de l’Almadraba Park Hotel a Roses continuen honorant invents culinaris del fundador Josep Mercader que van marcar època, però el senyor Mercader va morir el 1979 i el seu talent s’ha vist renovat pel gendre Jaume Subirós i ara també els seus fills. Una de les màximes de Mercader i per tant també de Subirós era valorar el producte de proximitat i no perdre mai de vista que França forma part d’aquesta proximitat. De l’inventari pendent de les genialitats de Jaume Subirós, avui em limitaré al seu aperitiu Sprit Suze. Es tracta d’un combinat molt popular al nord d’Itàlia, sobretot a les

El vi de Banyuls ja no en té prou amb una campanya publicitària d’impacte

L’any 1982 els viticultors de Banyuls van llançar a escala de tot França aquesta campanya publicitària que marcaria època. L’estil gràfic tenia com a principal objectiu rejovenir la imatge d’un vi molt tradicional, tant en la versió de taula com de vi dolç aperitiu o de postres. Aleshores ho va aconseguir i el 2011 la cooperativa que aplega 700 productors de la denominació inaugurava un nou celler ultramodern al Mas Ventós, del qual encara arrosseguen el deute amb dificultats creixents. L’extensió de feixes de pedra seca i les vinyes verdes vora el mar que dibuixen la personalitat del vi de Banyuls al llarg dels quatre municipis de la denominació (Banyuls, Cotlliure,

Actualitat de l’Antiguitat, les novetats homèriques no paren

Encara no sabem a quin moment de l’Antiguitat va ser composta la Ilíada ni qui era l’autor anomenat Homer de la sangonosa història de la còlera d’Aquil.les durant el setge de Troia (en grec la ciutat es deia Ilió, d’aquí Ilíada). L’enèsima adaptació cinematogràfica va ser protagonitzada el 2004 per Brad Pitt i han aparegut en català dues noves traduccions: l’any 2019 de Montserrat Ros a l’editorial Adesiara i l’última de Pau Sabaté a la renovada col.lecció Bernat Metge (aquest mateix segell acaba de retraduir a càrrec d'Esther Tallada el Robinson Crusoe, de Daniel Defoe, anteriorment traslladat al català per Josep Carner el 1925 i Joan Fontcuberta el 1992). Més que per l’argument èpic prou conegut, les epopeies d'Homer mantenen l'actualitat pel retrat fidel

Els relats de la canadenca Alice Munro, llegits al cap de Creus

Quan el 2013 l’escriptora canadenca Alice Munro va rebre el premi Nobel de Literatura, tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia abandonar el seu món i el de la seva literatura, que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. La decisió era coherent amb l’estil que li havia valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un gegant desproveït d’ínfules. Els contes i relats curts de la Munro reflecteixen un paisatge humà  quasi secret que batega sota les aparences rutinàries. Evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata de províncies i el seu fragor intern. Que l’escriptora no recollís personalment el Nobel a

Delícia de concert al Palau en plena canícula mig confinada

Ahir vaig anar al Palau de la Música a escoltar el concert de la jove pianista alemanya d’origen familiar iranià Schaghajegh Nosrati amb un repertori d’atractiu assegurat: la Partita núm. 2 de Bach, l’Andante con Variazioni de Haydn i la sonata Appassionata de Beethoven. Un concert és més que una audició en viu. Al costat de la qualitat de la interpretació, hi intervenen dos altres factors primordials: l’acollida ambiental que és capaç d’oferir la sala en cada cas i la predisposició que l’espectador porta posada abans de començar, el seu humor del dia. Aquest mes d’agost el Palau de la Música programa concerts amb un lloable esforç

Intent de redimir l’abús de bellesa de les orquídies després de Darwin

Només tres anys després de publicar el 1859 el tractat L’origen de les espècies, que donaria un tomb a la ciència moderna, Charles Darwin va voler baixar al detall. Entre totes les espècies animals i vegetals que havia estudiat, el savi anglès va dedicar un llibre monogràfic a La fecundació de les orquídies. El món de la ciència ho va considerar un mica excèntric, però les orquídies es van tornar a posar de moda com una de les flors més seductores de la naturalesa. Van proliferar buscadors i criadors apassionats al llarg del món. Ara bé, en la seducció es troba l’esca del pecat, la polèmica científica que encara cueja. Les orquídies van passar a ser considerades com una de les espècies més evolucionades i “intel.ligents” del regne vegetal per

El goig exaudit de retrobar una paraula concreta, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules topem de tant en tant amb una que ens fa especial goig i ens alegra el dia, igual que al buscador de bolets afortunat. Retrobar avui la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica, la fascinació inesperada d’un instant revelador. Significa escoltar benignament un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí “exaudire” i forma part de totes les llengües derivades. Les aplicacions poden ser variades, però ara no tracto d’analitzar-la, sinó simplement assaborir-la. La fascinació davant d’una paraula concreta, atrapada a l’atzar d’una lectura, deriva segurament de les connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha provocat caçar en un

Elogi de la pèrgola, vista com a melic afortunat d'un món

La pèrgola és una de les estructures més amables, bàsiques i lúcides que s’ha inventat mai, una de les expressions més depurades de l’hospitalitat, el lloc més idoni de tots per arreglar el món al llarg d’una sobretaula o, simplement, per deixar que tot plegat vagi fent. És com un iglú vegetal íntim i alhora airejat, un paisatge reduït a la gota de l'essència, un rebrot humanitari de la naturalesa civilitzada, una font que raja la frescor del plaer anhelat i retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de la calidesa del refugi, un entramat incapaç de quadricular o immobilitzar tot allò que flueix, una petita utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que sempre –o quasi sempre-- ajuda a viure.

La vegetació arrupida del matollar també té la seva altura

Al volum Aigua de mar Josep Pla parla de “les terres mortes del cap de Creus” i crec que s’equivoca o no precisa prou. Són terres de mineralogia a flor de pell, descalçades de la capa de greix usual, sense l’humus al.luvial de les planes i els deltes, desforestades però no pas mortes, ni tan sols ermes o exsangües. La seva diversitat arbustiva és desbordant. El garrigar, el mar de brolles i brugueres hi mostra una heroica tenacitat. La vegetació arbòria no és l’única possible, també existeix una riquesa vegetal arran de terra, una exuberància ajaçada de boca terrosa. Aquí l’herbassar és mòdic però vivaç, format per espècies menudes de mata arrupida però de gran singularitat, com una tènue idealització dintre de les circumstàncies donades. S’alimenten de