L’obra mestra de Santa Sofia com a instrument de manipulació

La decisió del president turc Erdogan de tornar a convertir l’eminent temple cristià desconsagrat de Santa Sofia en mesquita, a la megalòpoli estratègica d’Istanbul, no és més que una provocació barroera. El seu poder al capdavant de la primera potència del Mediterrani (80 milions d’habitants, força militar dominant, situació crucial al punt geogràfic de pas entre Europa i Àsia) es basa en la re-islamització que enfervoreix el seu poble, després del laïcisme imposat pel cop d’Estat modernitzador de Kemal Ataturk el 1923. La religió torna a ser utilitzada com segles enrere per afermar la identitat pròpia enfront dels altres, dintre d’una manipulació primària i eficaç dels sentiments de pertinença de la gent. Ara només faltaria que la trampa també li funcionés a Occident i ens estripéssim les vestidures per la nova “profanació” islàmica de Santa Sofia, com ja va passar el 1453 arran de la conquesta otomana de la gran capital de l’Imperi Romà oriental,
a la qual van canviar el nom grec de Constantinoble per Istanbul.

Tot el que fa referència a la primera potència del Mediterrani exigeix un esforç de comprensió més que rampells de fervor religiós perqiè simbolitza la incomprensió històrica entre Occident i Orient, la barrera religiosa aixecada entre els seus diferents pobles. La ciutat va ser durant onze segles (del 330 al 1453) la gran capital de l’Imperi romà després de la caiguda de Roma. Els bizantins eren grecs que s’anomenaven romans. Els grecs bizantins o romans orientals van transmetre el dret romà i la saviesa grega, així com la religió cristiana ortodoxa fins a Rússia.

A partir del segle VIII els bisbes de Roma van preferir trencar l’aliança amb l’església romana de Bizanci, dintre d’un enfrontament destinat a perdurar amb el bastió oriental de la cristiandat enfront de l’imperi persa i el califat de Bagdad. Els cristians d’Occident consideraven els d’Orient heretges, cismàtics, la qual cosa justificaria la matança duta a terme per croats 150 anys més tard.

L’emperador Constantí hi havia fet construir per arquitectes grecs l’església més àmplia i més bella de la cristiandat, Santa Sofia, inaugurada l’any 416. Considerada com una de les ciutats més sumptuoses i cultes del món, hereva directa de Roma, la privilegiada situació estratègica va fer que despuntés per damunt d'altres de la regió com Alexandria, Pèrgam o Antioquia.

L’any 2001 el papa de Roma Joan Pau II encara demanava perdó a l’església ortodoxa grega per l’actuació de la quarta croada: “És tràgic que els agressors, que tenien com a objectiu garantir als cristians el lliure accés a Terra Santa, ataquessin els propis germans en la fe”.

A començaments del segle XIX, amb la plena capitalitat de l’imperi otomà, a Constantinoble hi havia quasi tants grecs cristians ortodoxos com turcs islàmics. La ingratitud occidental envers els cristians orientals s’ha mantingut fins avui, amb el menysteniment o la ignorància del paper històric de Constantinoble. La identitat religiosa --encara més els prejudicis religiosos-- ha estat un gran mobilitzador de masses que a alguns llocs continua funcionant a ple rendiment.