Defensa sentimental dels pubs britànics, ara que n’havia après

El popular bar de la cantonada a ciutats i pobles britànics és una tradició que creia solidíssima. La primera cosa que vaig intentar acomplir en arribar fa molts anys de visita debutant a Londres va ser prendre una cervesa “bitter” o “ale” a un pub. Va resultar ser el desig més complicat de tots i em va fer entendre la diferència cultural que ens separava. La lliura esterlina encara tenia 20 xelins i 240 penics, no els prosaics 100 penics imposats per la decimalització posterior. Encara es media i es pesava a la manera imperial en iardes, peus, pintes, unces i galons (el sistema mètric decimal no s’hi imposaria fins el 1995). Quan el pub era d’alcohol “licensed” no era l’hora, i viceversa. No me n’hauria sortit sense l’ajuda samaritana d’un resident, el qual va aconseguir amb total comoditat que ens servissin la cervesa que fins aleshores m’havia resultat inaccessible malgrat tots els meus intents. La regulació alcohòlica i els estranyíssims horaris legals dels pubs es van mantenir fins el 2005. Vaig assentar una certa predilecció pel pastís de carn (el fish and chips se'm va resistir més) del pub Hog in the Pound perquè em queia a la vora, a la cantonada de Davies Street i Molton Street del cèntric districte de Mayfair, prop de l’eix obligat d’Oxford Street. El pub Hog in the Pound no va resistir el segle XXI i va plegar el 2011.

La Good Pub Guide diu que al Regne Unit operen 49.500 pubs i que en pleguen 1.400 cada any per manca d’adaptació al mercat dels nous temps. Els que sobreviuen s'han industrialitzat. La cadena més popular JD Wetherspoon suma 873 establiments de preus (i salaris) baixos. N'hi diuen "el McDonald's dels pubs". Enyoro el meu predilecte Hog in the Pound, però aquest sentiment no acostuma a servir de gaire.