Revisar “Allò que el vent s’endugué” i també les pel.lícules d’amor

Totes les èpoques replantegen en alguna mesura les pautes de conducta i els models culturals de l’anterior, d’això se’n diu evolució. Ara la plataforma televisiva HBO anuncia que retira temporalment de la programació el film clàssic Allò que el vent s’endugué fins que no l’acompanyi amb una explicació que denunciï el racisme d’aquell moment, dintre d’una decisió forçada per les mobilitzacions de carrer en curs. La discriminació racial històrica només és un dels paradigmes divulgats a escala universal per la indústria nord-americana del cinema. Un altre dels seus cànons ha estat el triomf sistemàtic de l’amor romàntic, gràcies al

qual un noi ben plantat i una noia encantadora sempre acaben sent feliços malgrat les dificultats.

La idealització romàntica ha existit sempre, allò que ha canviat és el volum de la caixa de ressonància de les multinacionals de l’entreteniment i per tant la seva influència sobre la mentalitat general. Cada dia resulta més difícil obrir una novel.la o començar a mirar una pel.lícula sense veure’s assaltat per una història d'amor que arriba al que semblava impossible improbable: poder estimar i ser estimat feliçment. La proporció s’ajusta poc a la realitat, potser com a efecte compensatori i evasiu, com a utilitat pavloviana de la ficció.

A la vida real l’amor és més vulnerable. Pot contenir l’engany, la crueltat, el simulacre. Diuen que l'amor és inventar-se l'altre i millorar-lo, diuen moltes coses de l'amor. Allò que amaga la idealització de l’amor romàntic és que per arribar a l’ideal s’ha de picar pedra material amb un esperit d’equilibri i comprensió que no sempre té a veure amb les pel.lícules.