Només que millorin els geriàtrics, l'experiència haurà servit una mica

La pandèmia ha posat de relleu la situació escandalosa d’una part important de les residències de tercera edat, més encara que la manca de previsió epidemiològica al sistema general de salut o la insuficiència de les instal.lacions hospitalàries disponibles. Clama al cel la manca de respecte, l’afront a la dignitat que pateixen els ancians residents a una proporció intolerable d’aquests centres mal legalitzats, mal supervisats i mal finançats per l’administració pública, fins l’extrem que a Catalunya han hagut de canviar de tutela en plena crisi, de la conselleria d’Afers Socials a la de Salut. Les persones que des d’abans de la pandèmia hem conegut per dintre
algunes d’aquests residències perquè hi teníem familiars ingressats, hem comprovat que són deficients i caríssimes. Deficients per les instal.lacions inadequades i perquè el personal escàs i mal pagat tira al dret com pot, en detriment de la qualitat de vida dels usuaris. Caríssimes perquè la pensió de jubilació difícilment arriba a cobrir la tarifa d’ingrés i cal recórrer a subvencions que resulten migrades i lentes.

A partir d’ara ja no valdrà que les administracions central i autonòmica mantinguin el joc impúdic de passar-se la pilota sobre el finançament pendent. La situació dels últims mesos ha deixat al descobert una de les pitjors vergonyes de qualsevol país civilitzat: la humiliació sostinguda i comprovada dels seus ancians.

Les residències geriàtriques han de ser la nineta dels ulls d’una societat democràtica, el termòmetre de la seva dignitat col.lectiva, l'agulla de la balança del contracte social entre governants electes i governats que paguem impostos perquè els administrin en bé de la comunitat. Per això cal revisar la legislació sobre les condicions mínimes d’aquests centres i la part del finançament de l’administració pública. Però abans que tot això, cal tenir un mínim de vergonya.