Nima Simone no té descartats, tot és bo, tot és ella

Les multinacionals discogràfiques adoren remenar el fons del calaix i el segell Universal acaba de rellançar un dels discos menys coneguts de Nina Simone amb el mateix títol que el 1982, Fodder on my wings, enregistrat durant l’última etapa de la seva vida a França. Tant se val que no sigui el material més esplèndid, fins i tot els descartats de Nina Simone són de genialitat díscola i contradictòria, d’energia insolent i inestable. És ella. De petita es va veure marcada per la segregació racial. Quan als deu anys va oferir el primer concert al piano a la biblioteca de la ciutat natal de Carolina del Nord, els organitzadors van obligar els seus pares a abandonar les primeres files, reservades als blancs. Més endavant va cantar al funeral de Martin Luther King, va formar part de les Panteres Negres i va participar a les protestes contra la guerra del Vietnam. Aretha Franklin deia aleshores que Nina era la veu del moviment negre, la qual cosa li passaria factura. No va
voler mai que l’encasellessin en el jazz o el blues: “Jazz és un terme dels blancs per definir la música negra. Jo faig música clàssica negra”.
Encara menys que la comparessin amb el destí tràgic de Billie Holiday durant la generació anterior: “Ho fan perquè totes dues érem negres. Jo vull que em comparin amb Maria Callas”. Aquest últim desig la va portar a gravar un dels discos més subtils de la seva carrera: Nina Simone and piano, que encara s’escolta amb un calfred a l’espinada.

Popularitzaria un grapat de temes que porten associat el seu nom. Segons els gustos de cadascú, es pot triar “I put an spell on you” o bé “Ain't got no, I got life” (versió en català d’aquest tema per part del cantautor Mazoni) o qualsevol altre dels seus que han estat versionats per múltiples intèrprets. Ara bé, fer a miques el “Ne me quitte pas” de Jacques Brel i aconseguir una obra d’art a la mateixa altura o per damunt de l’original, això només ho podia fer ella.

Els últims anys va residir a Libèria, Suïssa i finalment a França. Va morir el 2003, als setanta anys, a casa seva del poblet de Carry-le-Rouet, prop de Marsella. Ara remasteritzen un dels seus incomptables discos, tan variables com ella.