La punta del cap de Creus concilia l’infinit i un balcó

El cap de Creus és ple Pirineu, un paisatge pirinenc arran de mar, l’extrem que estreny la serralada en un puny i la diposita damunt les onades, el bot impulsiu que fa la cadena al moment de capbussar-se al Mediterrani amb la intenció de nedar quatre braçades i de seguida posar-se a fer el mort damunt la superfície de l’aigua. La vastitud i la buidor cohabiten dintre del caràcter de la punta més oriental, més a l’est, de tota la Península Ibèrica. Oberta als quatre vents, proporciona paradoxalment una sensació de recolliment entre l’humà i la naturalesa, de conciliació entre l’infinit i un balcó. El nom de l’accident geogràfic designa dues coses diferents. Per un cantó, l’àmplia península en forma de
fletxa que s’endinsa deu quilòmetres al mar i engloba diversos municipis litorals o immediatament interiors. En segon lloc, la punta de la fletxa, el cap pròpiament dit, una esplanada desmoblada que conté tan sols dues construccions, encara que totes dues siguin de caràcter fort: el far i l’antiga caserna de carrabiners ara convertida en hostal.

Pertanyen al terme de Cadaqués, el nucli del qual es troba a una remota llunyania de set quilòmetres que només es recorren per voluntat expressa de desplaçar-se fins aquest finisterre de paisatge lunar al qual la geologia i la meteorologia ballen una masurca engrescada. Si Cadaqués és un poble insular allunyat de tot, la punta del cap de Creus encara ho és més.

La construcció del far data del 1853, la caserna del 1914. Els dos edificis són l’única petjada humana a la punta del cap, dues empremtes de peu gran, com correspon al temperament ciclopi del lloc. El paisatge es presenta aquí com el dia de la seva creació, indiferent i solitari, excepte en horari turístic circumscrit a les hores del migdia, si fa bo.

Les persones que tenen una idea decorativa de la naturalesa troben que aquest indret esventat ofereix una geologia esgalabrada. Els inquieta perquè els desafia a desprendre’s dels guarniments habituals i entendre’s amb la nuesa. A mi, en canvi, només d’arribar-hi se’m dibuixa un somriure als llavis i començo a sentir un formigueig a les cames. No tothom s’hi troba còmode, per la mateixa raó que algunes persones prescindeixen dels pantalons amb una disposició, una rapidesa i una pràctica molt consolidades i altres no donen a tòrcer la corona d’espines d’allò que entenen per bones formes ni per morir-se.