Les residències de gent gran no poden ser moridors desatesos

L’indici més revelador és el canvi de postura del president Torra, quan ha passat a acceptar i agrair la intervenció de la Unitat Militar d’Emergència (UME) en tasques de desinfecció a 35 residències geriàtriques de Catalunya davant la desatenció sanitària i l’índex de mortalitat que registren. Una de cada quatre morts de l'actual pandèmia s'ha produït als centres geriàtrics. Les carències estructurals d’aquestes residències per  manca d’inversió i retallades han quedat al descobert i posen brutalment damunt la taula la necessitat d’un canvi de model de gestió per tornar la dignitat als usuaris. La quantitat insuficient de residències públiques ha fet proliferar centres privats. És molt difícil que un pis concebut per a altres usos habitacionals es pugui
convertir en residència de gent gran amb les instal.lacions necessàries, però tot i així abunden.

L’any 2014 els treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) van dedicar la seva campanya solidària de cada any al lema “Mou-te per la gent gran”, amb accions de sensibilització durant tres mesos sobre els problemes de soledat i marginació dels ancians. No podien triar més bé, la mateixa setmana que els pressupostos de l’Estat anunciaven una retallada de quasi el 50% de les aportacions a la dependència i la conselleria de Benestar Social de la Generalitat la prolongació sine die de la suspensió temporal del pagament de l’ajuda als dependents, una quantitat que tot sovint marca la diferència econòmica entre poder ingressar o no a un centre geriàtric concertat.

Al mateix moment, la Llei d’Estabilitat Pressupostària aprovada pel Parlament de Catalunya estipulava la prioritat del pagament als bancs dels interessos del deute públic i ni parlava d’una reforma fiscal que fes complir les lleis tributàries als que tenen més recursos. La desprotecció dels vells marca la categoria moral, el grau d’indecència del sistema que els ciutadans votem de manera teòricament democràtica, és a dir, a favor de la majoria.

Els països de la Unió Europea amb més octogenaris són actualment Itàlia, Grècia i Espanya. A Catalunya l’esperança de vida és estadísticament de 86 anys per a les dones i 80 anys els homes. Aquells que arribarem cada vegada més a la condició d’octogenaris, segons la mitjana estadística, no voldríem ser tractats com a ciutadans de segona "en edat d'esquela" ni descartats del triatge sanitari. Ens agradaria arribar-hi amb benestar malgrat les xacres de l’edat, que no són més ni menys importants que altres xacres de qualsevol edat, si hi posem la part necessària de convicció personal i social.
La convicció s’ha de traduir en polítiques correctament dotades als pressupostos públics, en comptes de ser les primeres a veure’s retallades pels governs, com ha passat amb reiteració. Ara recollim els morts d'aquelles retallades.