Intriga de la mirada d’una jove mare russa sota l’estàtua de Puixkin

Cansat de caminar, vaig seure a un banc de la plaça de les Arts de Sant Petersburg, presidida per l'estàtua de l'escriptor Alexander Puixkin. És un lloc recollit i pacífic per descansar dels monuments colossals, sobretot quan apareix mig raig de sol, fora dels moments de grans nevades. Al banc del costat seia una jove russa que empenyia el cotxet del seu bebè. Em va mirar tímidament amb una certa reiteració, devia voler expressar alguna cosa que no sabré mai. Era una mirada espontània i neta, molt diferent de la que havia observat el vespre anterior al bar dels grans hotels dels visitants estrangers per part de les “escorts de luxe”. Als
bancs de la plaça els nostres ulls van establir per uns instants una efusió breu i flotant, però real. No em va adreçar la paraula, només una mirada fugitiva, amable i sostinguda, a la qual em va semblar endevinar tot el que intentava entendre sobre el destí de l’antiga capital imperial russa.

L'atmosfera recollida de la plaça de les Arts representa l'últim llegat del pare de la literatura russa moderna i heroi romàntic. Tant Puixkin com Dostoievski eren nascuts a Moscou, però van viure a Sant Petersburg i hi van escriure obres cabdals. També una part d'Anna Karennina de Tolstoi transcorre aquí, igual que algunes narracions de Gógol, als mateixos barris on residirien tot seguit Anna Akhmatova, Maiakosvi o Nabokov.

Quan Vladimir Putin va passar de primer tinent d'alcalde de Sant Petersburg a president de Rússia, va aprofitar el tricentenari de la fundació de la seva ciutat natal per abocar-hi unes inversions de rehabilitació urbana llargament esperades. Posaven al dia les grisors soviètiques i combatien la corrosió del pas del temps, un cop abandonat el nom de Leningrad i recuperat el de la santedat històrica.

L’efecte òptic de la Perspectiva Nevski desemboca a l'Agulla Daurada, la filiforme cúpula de l'Almirallat revestida amb làmines d'or. Com quasi tots els edificis importants de la ciutat, s’aboca a la grandiositat del riu Neva, el delta on el tsar Pere el Gran va decidir construir de zero la nova capital oberta al mar, a les innovacions del món exterior. La tribuna del pont de la Strelska facilita la panoràmica sobre aquell esforç megalòman i el llegendari Palau d'Hivern, amb la façana versallesca estucada en color blau turquesa.

Els actuals homes de negocis se citen als salons de l’Hotel Europa, restaurat amb luxe. Vaig preferir sortir a l’aire lliure i acollir-me a l'adjacent plaça de les Arts, presidida per l'estàtua de Puixkin, on una jove mare russa empenyia el cotxet del seu nadó com si fos un trofeu i em mirava tímidament en silenci.

Els viatges, les indagacions i la vida mateixa contenen estones perdudes que de vegades ofereixen la clau de la resta. Després dels anys transcorreguts, recordo amb més claredat aquella mirada que no els grans monuments de Sant Petersburg.