Aquests dies he tornat a somniar amb Islàndia, amb motius

Gràcies a una empresa biofarmacèutica local, Islàndia és el país del món que ha realitzat fins ara més proves de detecció del coronavirus per habitant. Aquí, en canvi, el més calent és a l’aigüera en aquest aspecte, després de setmanes de pandèmia. Sempre s’ha de tenir un país estranger de referència mítica, sobretot quan ens supera en algunes coses importants. Durant els últims anys Islàndia s’ha posat de moda. El petit i allunyadíssim país insular sura com una closca de nou al cercle polar Àrtic sense arribar arriba als 340.000 habitants, menys que l’Hospitalet de Llobregat. Es troba recobert de gel i de volcans, a l’hivern disposa de
menys de quatre hores de claror natural al dia i durant l’estiu no fa fosc ni de nit.

Quasi tots els islandesos viuen a Reyjavík, però la bombolla immobiliària causada pel turisme provoca que molts ja no es puguin permetre residir a la capital. És el país de les lívides aurores boreals, de la Blue Lagoon d’aigües termals, de la psicodèlica cantant Björk i d’una de les sucursals del festival barceloní Sónar.

Es va independitzar de Dinamarca l’any 1944, no té exèrcit, compta amb un dels índex més elevats d’escriptors per habitant i els subvenciona perquè escriguin. Les cendres volàtils derivades de l’erupció d’un dels seus incomptables volcans va causar l’any 2010 el tancament de l’espai aeri arreu d’Europa.

El novel.lista Jón Kalman Stefanson, convertit en el “García Márquez islandès”, declara: “És cert que arran de la crisi econòmica del 2008 alguns banquers van anar a la presó i que es va redactar un informe de 1.500 pàgines, convertit en best-seller, per explicar les causes de tot el que havia passat. Però es va acabar aquí. A la gent d’altres països li agrada veure Islàndia com una petita utopia simpàtica, un país de quatre gats on la democràcia de debò és possible. Es tracta d’una idealització”.

Potser sí que el meu somni d'Islàndia és petit, llunyà i gèlid, però els fets canten.