A la meva arribada en ple hivern a Estocolm, vaig trobar els amics suecs desconcertats perquè no nevava com abans. Gelava com sempre, amb vehemència, però no nevava. A mi el fet no m'hauria cridat l'atenció especialment, en canvi l’explicació que me’n van donar sí. Allò que els amoïnava era que, de costum, la capa de neu reverbera i esmola l'avara claror de dia de l'hivern escandinau, duplica l'efecte visual dels raigs de sol que els suecs compten gairebé com els cèntims a la llibreta d'estalvis. La incompareixença de la neu contribuïa als tons sòpits del paisatge desproveït de la capa de blancor. Sense neu es trobaven més apagats,
desdenyats, insegurs. Em va intrigar el seu culte per la claror de dia, com si fos l'eix sobre el qual pivota el seu to vital, convertits en més adoradors del sol que els sicilians o els polinesis perquè saben què costa divorciar-se’n.
desdenyats, insegurs. Em va intrigar el seu culte per la claror de dia, com si fos l'eix sobre el qual pivota el seu to vital, convertits en més adoradors del sol que els sicilians o els polinesis perquè saben què costa divorciar-se’n.
No s'adapten a les nits blanques ni al crepuscle de migdia. S'aferren al sentit comú meteorològic i aquesta inadaptació els redimeix. La resistència a acceptar la realitat els preserva de sumar-se a l'anomalia. Practiquen una teologia de l'assolellament, de manera que les festes més assenyalades són el solstici d'estiu, que marca l'arrencada del poètic incordi de les nits blanques, i el solstici d'hivern com a entrada a l'altra expressió pendular del destarotament: el prematur crepuscle quotidià.
El sol s'aixeca cada dia també per als suecs, al marge de la rapidesa amb què s'hi repensa. Vaig contemplar Estocolm a ple sol al pic de l'hivern, un sol lluminós i satisfet, ni que fos escandalosament oblic, fugisser i amb el termostat en doina. El cel escandinau és un mestre en matisar el prodigi de la llum natural molt més enllà de la simplicitat bàsica del blanc o el negre. El mestratge consisteix en l'art d'apreciar un bé escàs que la cultura greco-llatina no necessita mesurar.
Res de la capital sueca no em va semblar tan característic com la llum natural, el ventall de clarors convertit en una cultura. Han fet de la llum una il.lusió que, com totes les il.lusions, desperta una complicitat entendrida. Afortunats els pobres en llum, perquè saben apreciar-ne la vitalitat i els infinits matisos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada