Una cita amb la Bellezza a Venècia, per posar els punts sobre les is

Abans de tot això d'ara, el mateix dia d’arribar a Venècia havíem quedat per sopar amb la Bellezza. Volia tenir una retrobada personal amb ella i aclarir alguns possibles malentesos. Em va donar cita al Foscarini, al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el nostre punt d’arrencada. Li vaig explicar que el nostre vell collegamento, el lligam entre ella i jo era independent de les persones que hagués vist al meu costat en èpoques diferents. Les conductes d’aquelles persones eren cosa seva i no havien d’interferir en el nostre tracte. Vaig reconèixer que en alguns períodes no m’havia mostrat massa centrat en la relació amb ella, però havia fet el que podia, amb els elements de què disposava a cada moment. Li acabava
de demanar aquella nova cita per demostrar-li que tot sol també l’estimava. No era la primera vegada que la Bellezza i jo ens aveníem a Venècia sense ningú més, com ella recordava prou bé.

Em va escoltar sense fer comentaris substancials, com si eludís pronunciar-se. La sobretaula del sopar es va allargar. Em va demanar que féssim el cafè o el gelat tot passejant. A poca distància del Ponte dell’Accademia vam trencar per la Calle Nuova Santa Agnese fins al bar Da Gino, un dels que es conserva de quan érem més joves.
A la sortida vam passar pel pontet de la Fondamenta Venier fins arribar a un minúscul campiello enjardinat, tocat per la grandesa de les gràcies petites. Ens hi vam aturar uns instants, embadalits. Em va mirar amb fixesa i em va semblar que es disposava a dir-me alguna cosa que sentenciaria la nostra trobada en un sentit o un altre. No ho va fer. Vam reprendre el pas i li vaig continuar exposant les meves raons.

Vam voltar llarga estona, amb la fortuna que representa perdre’s tot xerrant en veu baixa pels carrerons de Venècia a la nit. De cop vam desembocar sense esperar-ho, de manera violenta, al miracle nocturn de la Piazza San Marco completament deserta i silent, des de l’angle oposat a la basílica. Aquella visió sobtada de la grandesa de la història per a nosaltres dos sols em va commoure fins a la llàgrima. Aleshores la Bellezza em va conduir a un sottoporthego pròxim, va recolzar l’esquena a la paret i em va tornar a mirar als ulls humits. Tot inflant el pit va allargar els braços fins el meu coll i va mussitar: “Stai zitto e baciami”. Vaig sostenir la besada amb tot el temps lent de l’eternitat.