La reconquesta pendent del gest físic del petó i l'abraçada

Una de les coses que se’m fa més enutjosa aquests dies és la manca de proximitat material amb fills, l’absència obligada del gest físic del petó o l'abraçada amb ells, l’impuls instintiu de passar-los el braç per l’espatlla o d’acaronar-los si es deixen. La vigília del confinament general la meva filla gran va venir a dinar a casa i, al moment de marxar, va decidir que prescindíssim de les recomanacions sanitàries i ens abracéssim com de costum, una mica més fort que de costum. Ara faig durar la calidesa d’aquella iniciativa espontània, escuro aquella brevetat dia rere dia, sento el seu caliu com si hi ella hi fos en persona. Amb el fill
petit (més alt i més corpulent que jo, però el segon i per tant el petit) ens vam inventar anys enrere allò que anomenàvem l’abraçada terapèutica. Vivia fora de Barcelona i jo agafava el tren per anar a dinar amb ell un dia a la setmana. Havíem establert que no era necessari explicar-nos cada vegada grans novetats si no n’hi havia, però sempre vam mantenir la trobada setmanal, sense excepció.

Havent dinat m’acompanyava xino-xano a l’estació. Al moment d’acomiadar-nos fins la setmana següent ens fèiem una abraçada franca, sense retenció, amb força física. Aquell gest compartit a la porta de l’estació va anar adquirint amb el pas del temps un caràcter tan arrelat que vam decidir afegir-li una mica de teatralitat per no caure en una rutina que no responia als nostres sentiments.

Eren unes abraçades ostentòries, d’una força que gairebé ens feien cruixir les vèrtebres. Eren així perquè dèiem que ens havien de durar tota la setmana. El meu fill petit les va batejar “abraçades terapèutiques” perquè li assegurava que curaven. Si en alguna ocasió jo corria per no perdre el tren o em despistava al moment del comiat, ell reclamava: “Ei, i l’abraçada terapèutica?”. Encara m’ho diu ara i encara em curen per streaming.