27 de març 2020

Enyorarança del noble art de caminar, senzillament caminar

Sovint sortia a caminar sense objectiu precís, just per oposar resistència a l’ensopiment, aixecar el cul de la cadira i els ulls de la pantalla de l’ordinador, convençut que la cadira i el sofà encongeixen el plexe solar, fan acotar el cap i plegar-nos sobre nosaltres mateixos. L’exercici físic era una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, una activitat sedentària que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores, castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària. La literatura i els llibres poden ser necessaris, però no són la vida. Durant aquelles caminades procurava no endinsar-me en qüestions fonamentals, amb prou feines polemitzava de passada amb mi mateix, xerrotejava en
silenci sobre les diferents maneres de mirar el món, escoltava el tic-tac del cor al ritme de la respiració, ja fos a pas moderat o bé al ritme més viu que lubrica les idees i la irrigació sanguínia.
Les coses no sempre tenen un argument coherent, tot i així l’erosió del pas del temps no fa desitjar menys la vida. Aviat deixava córrer el debat interior, abandonava els sil.logismes sobre el rendiment improbable de la raó i retornava al batec de la realitat. 
Des del llibre de capçalera que continua sent Les reveries du promeneur solitaire (Els somieigs del passejant solitari), de Jean-Jacques Rousseau, la filosofia derivada del fet de caminar ha conegut una moda incessant i produïa novetats editorials sense aturador. 
La versió superior de la passejada era poder caminar i conversar alhora amb altres persones, dintre d’una destil.lació a diferents veus capaç d’arreglar incomptables vegades el món, abans que no es tornés a desgavellar. Un dia o altre tornarem a caminar sense traves i ho reviurem com una de les llibertats individuals i col.lectives més valuoses.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada