Des del balcó de casa comprovo com avui arriba la primavera

El alguns moments d’aquests dies confinats trec el cap al petit balcó de casa o, si fa un bon sol, trec la cadira i m'hi poso a badar amb la mateixa il.lusió que abans feia un viatge a París, com una veritable alenada, un canvi de rutina, una ànsia de llibertat. De costum no utilitzava gaire aquest espai exterior del pis, just per regar les meves plantes. Les sortides al balcó eren simplement utilitàries, expeditives, sense la càrrega emotiva ni el valor patrimonial que ara li trobo, gairebé com una residència secundària a la muntanya o a la platja. No hauria dit mai que sortir al balcó es pogués convertir en una gest de passió entusiasta com ara. Avui arriba oficialment la primavera i al balcó m’ha semblat sentir als porus de la galta un airet de canvi d’estació. Poca
cosa, una sensació tènue però sense confusió, com el pressentiment d’un tomb complidor. He respirat fondo per confirmar que no era una pulsió lírica meva, una predisposició personal, un wishful thinking invocat a títol propiciatori. No, no ho era pas. Es tractava d’un buf d’aire de primavera, un tremolor cenyit al principi de realitat, un clima més endolcit d’arestes. L’he saludat amb un salt del cor, assaborint-ne el punt acerat de vitalitat.

M’ha semblat un indici solvent. Encara que només hagi estat instant, m’ha alegrat el matí. He recordat que en una ocasió un infant va preguntar al novel.lista austríac Joseph Roth per què escrivia. Ell va contestar: "Perquè arribi la primavera".
Al carrer on visc els serveis municipals van plantar tarongers en filera, de perenne fulla lluent i fruit lluminós. Els he vist arrelar com qui veu créixer els fills. L’exemplar situat just davant del meu portal és un dels que ha crescut amb més decisió, de manera que aixeca la capçada fins el meu balcó, a un segon pis.

Les flors blanques que es convertiran en taronges galtainflades engendren un miracle anual, quan la fragància fresca de la tarongina penetra dintre de casa per la porta oberta del balcó, aquest balcó que era un apèndix intranscendent del meu domicili i que s’ha convertit en observatori privilegiat del desig de viure, la curiositat d'observar, la capacitat de sorprendre's, el privilegi d'emocionar-se, la fortuna de no haver-nos convertit en un moble i continuar sentint plaer.