Ahir em vaig deixar fascinar (dos cops) a la platja de Tamariu

De vegades el paisatge i les figures que s’hi associen no són només la projecció afectiva d'un teló de fons, un decorat realista o bé al.legòric, un sumari de llums i colors amb una determinada poètica adherida, ni tan sols una geografia de referències heretades sobre un lloc donat. Alguns paisatges formen part de la interioritat de cadascú, de manera que es resisteixen a la redundància malgrat el pas del temps per convertir-se en un sentiment, un mite canviant, una revelació de formes llaurades per la natura i les persones, una memòria assimilada, una interpretació material de les coses. Són una ressonància, més que no pas un entorn, un medi, un territori o un espai. Vaig començar a estimar Tamariu quan la vida no es compartia a través de
pantalletes. Ahir vam fer-hi la passejada i vam dinar al ressol manyac de les taules parades al racó de llevant de la platja. Des d’allí em vaig fixar en la irisació del la llum radiant de tramuntana damunt del mar, el miralleig juganer del sol sobre el tremolí de l’aigua, i em vaig deixar fascinar pel que veia.

A la tarda em va tornar a passar, instal.lat a la sorra. La canalla jugava lliure a la platja, la gent del Club Nàutic muntava a l’aire lliure una garoinada. Mentre observava amb un embadaliment humil el fistó d’escuma que formava el rompent de les onades amansides, em va venir a la ment aquest fragment de Marcel Proust, al final de “Combray”, dintre d’A la recerca del temps perdut: “D’aquesta manera em quedava sovint fins la matinada pensant en els temps de Combray, les meves tristes nits insomnes i la imatge de molts dies que m’havia retornat feia poc pel sabor –-a Combray n’haurien dit el “perfum”— d’una tassa de te i per l’associació dels records amb allò que, molts anys després d’haver abandonat aquesta ciutat, ara sabia sobre un amor que Swan hi havia tingut abans de la meva naixença, amb una precisió de detalls que resulta més fàcil d’obtenir de vegades a propòsit de la vida de persones mortes temps enrere que no pas dels nostres millors amics i que sembla impossible, com ho semblava parlar d’una ciutat a una altra, mentre ignorem per quin biaix s’ha evaporat aquesta impossibilitat”.