A la prehistòria ja esculpien o dibuixaven figures femenines d’adoració com el fragment ceràmic de la Venus de Gavà (la prova del carboni 14 l’ha datada entre l’any 4000 i el 3750 a.C.) o la de Willendorf (esculpida entre el 25.000 i el 3.000 anys a.C.). Eren d’una obesitat exagerada que només enaltia la fecunditat. Això va canviar el segle VI abans de la nostra era amb l’apogeu de la civilització grega, de la qual som deutors en tants aspectes. No només van inventar la democràcia i la filosofia com les entenem avui, també el concepte de bellesa física com l’entenem avui. La cultura grega arcaica ja esculpia figures masculines (kouros) i femenines (koré) amb l’anatomia perfilada. Tot seguit van començar a esculpir la musculatura d’atletes i guerrers. El tomb definitiu es va produir amb l’invent de la democràcia a Atenes. La dones representaven la meitat de la població, però no tenien drets legals ni eren ciutadanes, tot i que el seu paper despuntés a les obres literàries i artístiques. Medea, Clitemnestra, Helena, Penèlop, Lisístrata, Electra, Ifigènia, Hècuba, Fedra o Antígona encarnen els valors d’aquella cultura
amb tanta o més precisió que molts homes. En aquell context va aparèixer l’obligada llegenda amb la qual els grecs s’explicaven les coses. La bella hetaira o cortesana Friné es va veure arrossegada als tribunals atenencs per acusadors gelosos. El seu defensor davant del jurat la va fer desprendre’s dels vels i mostrar-se en tot l’esplendor corporal. El jurat la va absoldre.
amb tanta o més precisió que molts homes. En aquell context va aparèixer l’obligada llegenda amb la qual els grecs s’explicaven les coses. La bella hetaira o cortesana Friné es va veure arrossegada als tribunals atenencs per acusadors gelosos. El seu defensor davant del jurat la va fer desprendre’s dels vels i mostrar-se en tot l’esplendor corporal. El jurat la va absoldre.
La llegenda consagrava el moment històric del canvi de concepte. A partir d’aleshores Praxíteles, Fídies i Escopas i altres artistes del moment es van atipar d’esculpir Afrodites nues, dintre d’un cànon de bellesa física que ha perdurat fins avui en molts aspectes. El museu del Louvre reconeix que la famosa Venus de Milo que exhibeix hauria de dir-se Afrodita de Milo, atès que es tracta d’una escultura grega i que Venus només va ser el posterior nom romà donat a la mateixa deessa.
Davant les múltiples Afrodites nues o lleugerament velades que es van esculpir des d’aquell moment, la reacció de l’observador d'avui deu assemblar-se a la del jurat d’Atenes davant del cos de Friné, sense antics complexos. Un altre capítol diferent és que a les actuals societats plurals i multiculturals el concepte de bellesa física siguin molt més divers, opinable i de lliure elecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada