Les Diputacions restauren castells i monestirs, no sabem per què

Les Diputacions assumeixen entre les seves funcions la restauració d’alguns monuments històrics (castells, monestirs, ermites). Es natural que la de Barcelona hagi volgut dedicar una petita exposició a la seva seu de la Rambla de Catalunya a exemples de la feina feta en aquest terreny, oberta fins el 17 de maig. La imatge aèria del castell de Boixadors a Sant Pere Sallavinera acabat de restaurar a la comarca de l’Anoia (foto adjunta) és magnífica, però l’exposició silencia una de les principals qüestions: per què es restauren amb diners públics castells, monestirs i ermites? El motiu
d’evitar que caiguin a trossos és evident, però no suficient. Un cop restaurats, a què es dediquen? Quin ús se’ls dóna? Quina utilitat pública adquireixen?

Molts no troben cap ús públic, queden tancats a la visita o la permeten de tan en tant amb una informació del tot insuficient. Posaré quatre exemples que, malgrat pertànyer a la demarcació de la Diputació de Girona, es poden fer extensius a les altres. 

A la restaurada col.legiata romànica de Vilabertran, als afores de Figueres, s’hi celebren a l’estiu els concerts de la Schubertíada, i poca cosa més. El mecenes Albert Tomàs es pregunta: “Com és possible que, entrats en el segle XXI, hi hagi tan a prop de Figueres un conjunt monumental tan ric gairebé tancat, del qual ningú, ni tan sols la propietat [la Generalitat], no sap què fer-ne? No s’utilitza, no es promociona i, el que és pitjor, no hi ha cap pla de futur. No s’ha pres seriosament cap de les idees aportades amb el pas dels anys per dotar-lo de contingut”. 

Per un altre cantó, el Consell Comarcal del Baix Empordà ha declarat desert en diverses ocasions el concurs per a la gestió del també restaurat monestir romànic de Sant Miquel de Cruïlles, prop de la Bisbal. No hi ha optat cap empresa. No serà per manca de tècnics del ram, atès que la Universitat de Girona imparteix un Màster Interuniversitari en Gestió Cultural i un altre Màster en Turisme Cultural. 

Els dos esplèndids monestirs romànics veïns de Sant Miquel i Sant Tomàs de Fluvià es troben separats per només cinc quilòmetres de distància, a la plana de Figueres. Restaurats per la Diputació, als escassos visitants no se’ls explica la misèria del feudalisme que representen, l’enorme desigualtat entre els senyors medievals i els monjos (les dues xarxes de poder coordinades) en comparació amb la mà d’obra que construïa aquests castells i monestirs. 

Els monuments restaurats per l’erari públic han de reflectir d’alguna manera la societat d’aquella època, no només la dels antics o actuals propietaris. La inversió que s’hi fa resulta inversament proporcional a la informació per interpretar-los que ofereixen. Les Diputacions ens deuen una altra exposició sobre la utilitat pública avui dels edificis històrics que restauren.