França ens va donar els Borbons, contrapartida pendent

A la mort del rei espanyol Carles II l’Embruixat, de la casa d’Habsburg o d’Àustria, traspassat inesperadament als 39 anys sense descendència, amb la salut minada per la cadena de matrimonis consanguinis, la dinastia dels Borbons va ser implantada a Espanya per França, d’on provenia, dintre d’un pacte entre una part de les cases reials europees. El nét del rei francès en exercici, Lluís XIV de Borbó, es va convertir en Felip V d’Espanya. Un noi de disset anys (pintura adjunta), nascut, criat i proclamat rei a Versalles va portar a partir del 1700 la corona d’Espanya sense parlar ni un mot de cap de les llengües del país que es disposava a governar amb mà de ferro, igual com governava el seu absolutista avi francès. Dintre de la lluita per l’hegemonia entre primeres potències i entre les principals dinasties regnants (Borbons i Áustries), l’acord satisfeia França però no l’emperador Leopold I del Sacre Imperi i els seus aliats. L’emperador reclamava la corona espanyola per al seu fill
segon, l’arxiduc Carles d’Àustria. Així va desencadenar –i va perdre-- la Guerra de Successió del 1700-1714.

La corona de Castella es va arrenglerar amb Felip V de Borbó. La corona d’Aragó ho va fer amb l’arxiduc Carles i va pagar derrota amb els Decrets de Nova Planta, els quals abolien “por justo derecho de conquista” el dret públic de la corona d’Aragó. Amb l’entronització del primer rei Borbó --aquell noi francès de disset anys-- les Corts de Castella es van convertir en les de tot Espanya, el castellà en l’única llengua oficial i obligatòria, i el monarca Felip IV d’Aragó i V de Castella en Felip V d’Espanya.

Tres segles més tard, un català espanyol va arribar a primer ministre del govern de la República francesa entre el 2014 i el 2016. Manuel Valls, nascut a Barcelona de pare català i mare suïssa de parla italiana, es va criar a París i als vint anys es va nacionalitzar francès. Era francès de convicció, sense necessitat d’una sola gota de sang francesa, amb molta voluntat de fer carrera política.

La presidència de la República francesa encara no ha estat ocupada per cap polític d’origen espanyol, però això es podria produir a les pròximes eleccions presidencials del 2022. L’últim número del setmanari Le Nouvel Observateur exposa que ara hi ha un “forat d’oportunitat” per a un candidat socialista.

Dintre del moment de desintegració de l’aparell del partit socialista francès, l’única candidatura capaç d‘arrossegar el vot descontent després dels anys de Macron seria l’alcaldessa socialista de París, Anne Hidalgo, nascuda el 1959 a San Fernando (Cadis) i criada a França amb la família des dels dos anys d’edat. De moment ella ho nega, però no deixaria de ser una contrapartida d’aquella jugada de l’any 1700.