A la punta del cap de Creus hi ha un far i una antiga caserna de carrabiners convertida en restaurant amb fabuloses vistes damunt l’inacabable relat homèric del mar i les cales ribetejades d’oliveres tocades per la gràcia dels déus. Ahir hi vam dinar un peixos al forn que acabaven de sortir de l'aigua i vam retratar el bodegó. Per alguna raó discutible, la punta del cap de Creus té fama de feréstega, aspra, iracunda, primitiva, insubmisa, violenta, com un paisatge màrtir. En realitat hi fa el mateix temps que a tot arreu. Determinats dies hi resulten incòmodes, en canvi gaudir com vam fer ahir dels moments de bonança al ressol hivernal d’aquestes taules redossades del vent m’ha proporcionat els migdies més dolços, indulgents i radiants. El vèrtex
rocós del cap de Creus és l’extrem més oriental de Catalunya i de tota la Península Ibèrica. Constitueix l’indret precís on el Pirineu es capbussa al Mediterrani. La llegenda grega explicava que Hèrcules va formar amb grans roques la serralada del Pirineu com a gegantí túmul per enterrar la seva estimada princesa Pyrene. Va llançar a l’aigua els pedrots que li sobraven, els quals van configurar el cap de Creus, la banya de terra que entra deu quilòmetres dins del mar.
rocós del cap de Creus és l’extrem més oriental de Catalunya i de tota la Península Ibèrica. Constitueix l’indret precís on el Pirineu es capbussa al Mediterrani. La llegenda grega explicava que Hèrcules va formar amb grans roques la serralada del Pirineu com a gegantí túmul per enterrar la seva estimada princesa Pyrene. Va llançar a l’aigua els pedrots que li sobraven, els quals van configurar el cap de Creus, la banya de terra que entra deu quilòmetres dins del mar.
El geògraf romà Pomponi Mela escrivia al seu periple Chrorografia: “Si segueixes la costa, prop de Cervaria [Cervera] hi ha una roca [el cap de Creus] llançada al mar pel Pyrenaeum” (II, 89-91). La ciència actual explica l’orogènesi de la serralada a través de la tectònica de plaques, però el resultat ve a ser el mateix.
No entenc que la consideració internacional col.loqui al capdamunt de la llista de llocs atractius una altra banya il.lustre del mapa europeu, els penya-segats de Cornualles a l’extrem sud-oest de l’illa d’Anglaterra, governats per un clima atlàntic horrorós i sense el consol de la tramuntana que aquí deixa uns cels blavíssims i eixuga la humitat.
Els grecs l’anomenaven cap d’Afrodita i els romans cap de Venus, pel temple que “el navegant albirava com un far”, segons escriu Jaubert de Paçà a Recherches històriques et géographiques sur la montagne de Roses et le cap de Creus, editat a París el 1833. Ara el temple no es veu, la qual cosa no vol dir que no hi sigui.
L’actual far al cap d’Afrodita Pirenaica, posteriorment anomenat cap de Creus, data del 1853, la caserna de carrabiners del 1914, la reconversió en restaurant i hostal del 1991. Si la sobretaula és propícia, m’agrada entonar l’ària de Puccini: “Recondita armonia di bellezze diverse”... Si no s’hi presta, m’acosto al penya-segat tot sol i ho faig igualment. Les persones somnioses (res a veure amb somnolentes) no som carrinclones, mel.líflues ni escenogràfiques. Simplement mantenim alguna il.lusió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada