Durant el recent debat d’investidura quatre portaveus de grups parlamentaris han citat, en un sentit o un altre, paraules del president de la II República, Manuel Azaña. El reconeixement de la realitat històrica s’ha vist acompanyat per un flagrant desconeixement del paper d’Azaña com a cap de l’Estat, escamojetat durant dècades. El partit al qual representava (Izquierda Republicana) només podia donar-li un suport minoritari i va haver de practicar la cultura de coalició a contracor i amb joc brut contra els seus aliats del PSOE, majoritaris al govern. La principal potestat del president de la República era designar la persona encarregada de formar i presidir el govern. El 1937 va substituir el
socialista Largo Caballero pel també socialista Juan Negrín, amb el qual no deixaria d’enfrontar-se.
socialista Largo Caballero pel també socialista Juan Negrín, amb el qual no deixaria d’enfrontar-se.
La política de “Resistir es vencer” practicada per Negrín no pretenia guanyar militarment la guerra, només mantenir-la a l’espera del tomb pressentit en el panorama europeu. En efecte, l’esclat de la Segona Guerra Mundial es va produir sis mesos després del final de la Guerra Civil. L’objectiu de Negrín era obtenir un final pactat de la guerra a través de les pressions dels governs demòcrates europeus que no deixés els vençuts a la completa mercè dels franquistes. Només el PCE el va secundar políticament fins al final, les altres forces ho van donar per irrealitzable.
D’amagat del govern i en contra de la lleialtat institucional, el president Azaña va reiterar les gestions diplomàtiques per oferir al bàndol franquista unes altres condicions de rendició, malgrat que Franco repetia per activa i per passiva que no desitjava cap pacte. El cèlebre discurs d'Azaña sobre “Pau, pietat, perdó”, pronunciat el 18 de juliol del 1938 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, anava en aquest sentit.
Finalment Azaña va abandonar Espanya per la Vajol el 5 de febrer del 1939. Es va negar a tornar-hi, com li demanava Negrín, malgrat que el govern republicà encara controlava la capital i tota la Zona Centre-Llevant-Sud. Si hagués tornat a Madrid, com van fer Negrín i altres responsables, França i Gran Bretanya no haurien reconegut diplomàticament el govern de Burgos com a únic representant d'Espanya i accelerat d’aquesta manera la mort de la República i la sanguinària depuració posterior per part del règim franquista. França i Gran Bretanya ho van fer el dia mateix de la dimissió voluntària d’Azaña del càrrec, el 28 de febrer del 1939.
El biògraf d’Azaña, Santos Juliá, opina: “Franceses y británicos percibieron de inmediato que el plan del presidente no representaba las posiciones de su gobierno y que Azaña no tenía plena capacidad para recomendar en tanto que jefe de Estado una iniciativa de alcance nacional”. El professor Ángel Viñas, en la seva abundant literatura sobre la guerra, conclou: “Tal vez Azaña, bien consciente de las implicaciones de su propia comportamiento en los días finales, exacerbó la importancia de la discordia interna. A pesar de todas las críticas que me ha dirigido mi buen amigo Santos Juliá, sigo pensando que el presidente de la República no obró correctamente”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada