A Perpinyà la meteorologia mediterrània permet que taules i cadires del Cafè de la Poste ocupin una cantó de la plaça del Castillet quasi tot l’any. És un dels escenaris del centre al qual el client pot estar segur de veure desfilar en algun moment del dia el conjunt d’elements de la vida ciutadana, igual com es produeix al veïns cafès de la rambla de la Llotja o de la plaça Aragó. No cal concretar cites, tothom passa per davant d’aquests tres observatoris a un moment o altre, per un motiu o altre. El Cafè de la Poste va estar regentat durant llargues dècades per la família Vila, el pare Salvador Vila des del 1952 i el fill Robert Vila i la seva dona Marieke fins la jubilació el 2016. La nova gerència de Julien Gerbaud (antic responsable del Cafè de la
Rotonde a la plaça Jean Payra, davant de la Llibreria Catalana) només va durar dos anys. Ara el porten Rodolphe Couderc i Benjamin Barlaud.
L’essència és la mateixa, sota els tres frondosos plàtans de l’entrada i a l’ombra del Castillet. Hi he passat hores, hi he mantingut entrevistes que recordo amb claredat i podria expressar-ho amb les mateixes paraules que el col.lega Bernard Revel: “Em sento bé aquí, a l’ombra dels plàtans. Fa calor, la gent passa i jo la miro. És una mirada voleiant. Divago, sense veure’ls realment, tant se val si es tracta d’una gorra divertida com d’una afortunada silueta, un vailet pretensiós o una vella dama tentinejant, uns gitanos de riure fort o un gosset lligat a una corretja. Passen i els oblido. No té importància. L’únic que m’interessa és l’escena. Un tros de Castillet a la meva dreta, els tres carrers que conflueixen a la placeta, els cotxes i la gent. La meva mirada es penja de la barba blanca d’un home estrany vestit de vermell i tot seguit s'escola cap al pas bambolejant d’una noia damunt dels seus talons, abans de veure’s interceptada per dues dones amb vel. Podria provar d’imaginar les seves vides, representar-me a l’un com a artista, a l’altra com a Lolita fatal, a les dues últimes com a esposes submises. Prefereixo seguir senzillament el moviment general. Em quedaria hores i hores així, entre dos glops de cervesa, mentre l’atzar guia els meus petits somnis desperts”.
Rotonde a la plaça Jean Payra, davant de la Llibreria Catalana) només va durar dos anys. Ara el porten Rodolphe Couderc i Benjamin Barlaud.
L’essència és la mateixa, sota els tres frondosos plàtans de l’entrada i a l’ombra del Castillet. Hi he passat hores, hi he mantingut entrevistes que recordo amb claredat i podria expressar-ho amb les mateixes paraules que el col.lega Bernard Revel: “Em sento bé aquí, a l’ombra dels plàtans. Fa calor, la gent passa i jo la miro. És una mirada voleiant. Divago, sense veure’ls realment, tant se val si es tracta d’una gorra divertida com d’una afortunada silueta, un vailet pretensiós o una vella dama tentinejant, uns gitanos de riure fort o un gosset lligat a una corretja. Passen i els oblido. No té importància. L’únic que m’interessa és l’escena. Un tros de Castillet a la meva dreta, els tres carrers que conflueixen a la placeta, els cotxes i la gent. La meva mirada es penja de la barba blanca d’un home estrany vestit de vermell i tot seguit s'escola cap al pas bambolejant d’una noia damunt dels seus talons, abans de veure’s interceptada per dues dones amb vel. Podria provar d’imaginar les seves vides, representar-me a l’un com a artista, a l’altra com a Lolita fatal, a les dues últimes com a esposes submises. Prefereixo seguir senzillament el moviment general. Em quedaria hores i hores així, entre dos glops de cervesa, mentre l’atzar guia els meus petits somnis desperts”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada