No tinc paraules per expressar aquell instant, ho reconec

Intento reproduir per escrit la descripció entusiasta que estava fent d’aquell paisatge al moment de la foto. Comprovo que no en sóc capaç. Recordo les paraules que pronunciava, però redactar-ho exigiria ajustar-les a unes normes més coixes que dir-les en viu. L’escriptura està sobrevalorada, no podrà mai contenir la vida i la carn del relat oral, el to i el ritme de la veu, la gestualitat corporal que l’acompanya. La transcripció de les paraules parlades és un mal menor, en el millor dels casos. Ja sé que, en general, es parla molt per no dir res. També s’escriu molt per no dir res, i això em sembla encara més culpable, per premeditat. L’art de la paraula
pateix una mutació damunt del paper, una rigidesa engabiada, un encarcarament induït per la bateria de normes gramaticals i socials.

El fet d’escriure no és una traducció pautada de la paraula oral, sinó una manera diferent i més coixa de parlar. Tothom ho pot verificar a través d’una prova molt simple. Si enregistrem amb qualsevol sistema reproductor i transcrivim sobre el paper de manera literal una conversa exactament com ha estat expressada en viu, el resultat serà sense excepció un galimaties ridícul i espantós, per més que la conversa fos sàvia.

Vaig transcriure del 1993 al 2011 la majoria dels 64 volums de la col.lecció de llibres de converses Diàlegs a Barcelona, amb una galeria de 128 personatges que expliquen in extenso la seva trajectòria i la seva visió de la ciutat. La feina no només se’m va fer laboriosa. També incòmoda, atesa la manipulació que significava per part meva de les paraules pronunciades pels protagonistes, encara que fos amb la més noble finalitat i amb el seu assentiment i revisió.

El llenguatge oral té una gramàtica diferent de l’escrit. La seva riquesa no disposa de transcripció exacta, només viu a l’aire lliure. Transcriure la llengua oral és impossible sense “tunejar-la”, encara que això no signifiqui millorar-ne la bellesa. L’escriptura és el succedani d’algunes coses que s’expressen en viu. (Foto Quim Curbet)