El vi fa sang, i també fa unes quantes coses més

L’autor d’aquesta escultura metàl.lica col.locada el 2015 al costat de l’església de Capmany va tenir una intuïció fonamental. Es tracta d’un Monument als Donants de Sang que l’artista local Joan Gardell Ventura va voler associar als gotims de raïm, per la tradició vinícola de la localitat empordanesa. En efecte, el vi fa sang, hi ha una íntima relació. El vi és un miracle primigeni de la mateixa estatura que convertir el blat en farina de pa o les olives en oli. Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual. Quan l’home prehistòric va convertir una liana silvestre en cep de vinya i va vinificar per fermentació el most o suc del raïm, va entendre que la terra té una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. Va
passar a considerar el vi com un fluid vital igual que la saba, l’esperma, la llet o la sang. Alhora va descobrir el sentit de culpa, la ressaca, el remordiment. I també el comerç.

L’efecte embriagador del consum de suc de raïm fermentat de seguida es va associar als rituals i va entrar a la mitologia, inclús com al.legòrica transubstanciació de la sang de Crist segons la nova secta dels cristians. A l’inici de la nostra era, fa dos mil anys, la vinya ja s’havia convertit en conreu extensiu a molts punts d’Europa, en particular al contorn mediterrani.

Aquesta zona de la Hispània romana que més endavant s’anomenaria Catalunya ja era un país cobert de vinyes. L’excavació amb motiu de les obres de l’estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana amb celler d’onze premses de vi ha permès documentar l’especialitat de produir i exportar vi de la Bàrcino del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores de 26 litres per mes.

Els rituals del vi no s’han de perdre. Pertanyen a l’eternitat de la tradició pagana capaç d’induir una levitació natural, suavitzar i consolar algunes coses. Reflexen l’or vell d’una moral civil impregnada de bellesa territorial. Premien la recerca del sabor íntim de la terra. El vi venja les maldats que la vida ens ha obligat a beure i ens arrossega a voler passejar alguns vinaters a collibè en una volta triomfal sota pluja de pètals, odes de Píndar i himnes de cítara.

La naturalesa, de vegades, fa bé les coses i les ofereix amb una elegància espontània, en realitat molt treballada. El vi és tan necessari com la sang, aquesta va ser la intuïció fonamental de l’autor de l’escultura de Capmany. (foto Josep M. Dacosta)