Pàgines

20 de gen. 2020

El cara a cara genial i dubtós entre Georges Simenon i Josep Pla

L’escriptor en llengua francesa més divulgat arreu del món (500 milions d’exemplars de 500 títols diferents) no és francès, sinó belga. No va voler abandonar mai la nacionalitat, malgrat viure a França des dels 18 anys, abans de fer-ho als Estats Units durant una dècada i a Suïssa els 25 últims anys. Declarava Simenon: “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco; aleshores prefereixo ser belga, faute de mieux (en absència d’alternativa millor), perquè no significa res”. El país petit i mal avingut ha produït altres figures de talla com Maurice Maeterlinck, Henri Michaux, René
Magritte, Paul Delvaux, Marguerite Yourcenar, Django Reinhardt, Claude Lévi-Strauss, Maurice Béjart, Hergé o Folon, la majoria dels quals van abandonar-lo a la primera ocasió. Jacques Brel s’esclamava: "El fet de ser belga no s’explica. És com les maduixes. Expliqueu-me les maduixes! No són un meló, simplement. Belga? Bèlgica és una noció geogràfica”.
Pertànyer a un país que no representa res en especial pot arribar a ser l’estadi suprem de la condició de ciutadà lliure. Bèlgica converteix la imatge plana, el caràcter pla, en una comoditat. La persistent sensació d’estranyesa dels altres enfront del caràcter belga només apareix quan no s’entén el seu despullament, mancat d’elevacions i de presumpcions dictades per l’enlluernament de la complexitat. Igual com a la gran obra balzaquiana de Simenon.
També es produeix amb la condició originària de periodista de Simenon. La seva definició de periodista era clara i adorable: “Un home coneixedor de la ciència d’encertar un elogi relativament honest per a cadascun dels histrions rics de totes les arts, un home que es manté despert en als mítings polítics, un home que coneix la llengua dels poetes i la dels tafurs, que seu de la mateixa manera a la taula coberta de flors com a la primparada, un home que per damunt de tot escriu una o dues columnes sobre un tema del qual n’ignora fins i tot la primera paraula”.
Tot Simenon va ser sempre directe, colossal en la seva aparent --només aparent-- senzillesa. A Josep Pla l’entusiasmava l’estil sense farbalans de la prosa de Simenon. Diu que va anar a entrevistar-lo durant el tèrbol any 1938 a l’illa de Porquerolles, a la Costa Blava francesa. No s’ha aclarit si s’ho va inventar, però l'excepcional descripció de l’illa i de l’entrevista, inventada o real, es rellegeix amb el plaer d’un gran cara a cara als Retrats de passaport del volum 37 de l’Obra Completa de l’homenot d’aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada