La història l’ha feta igual –o més-- l’amor que no la guerra

Durant molt temps ens han explicat la història com una encadenament de batalles i reis. Aquesta mitja veritat ocultava l’altra mitja. Al costat del protagonisme dels monarques hi havia el de la majoria social de la gent comuna i, també, entre cada batalla es produïen esforços de pau més fructífers que no les guerres. Cal una nova mirada a través dels períodes de pau cooperativa, de la mateixa manera que últimament s’ha reinterpretat la història a través de la vida privada de la gent de cada època, de la mirada de les dones, de les emocions (s’ha publicat a França el tercer volum de l’Histoire des émotions, dirigida per Alain Corbin), etc. L'espècie humana s'ha mostrat propensa en totes les civilitzacions i totes les èpoques al sadisme més
abjecte, però també ha estat capaç a d'altres moments d'altruisme, fins i tot d'oficialitzar com a lema nacional l'objectiu de "Llibertat, Igualtat, Fraternitat". Ha tingut molts "moments Calígula", però també "moments Mandela".

El neurocientífic portuguès Antonio Damásio, director de l’Institut del Cervell i la Creativitat de la Universitat Southern de Califòrnia, reitera al llibre El extraño orden de las cosas que els sentiments cooperatius són l’origen de la civilització des del primer moment de l’origen bacteriològic de la vida fa 4.000 milions d’anys. 

Després de publicar el 1994 El error de Descartes sobre la separació de racionalitat i emoció, Damásio afegeix: “Quan la gent diu que la ciència, el progrés i la raó arreglaran el món s’equivoca. Caldrà negociar. I la negociació necessita afecte. La ira i la por són molt ràpides, però desenvolupar la bondat, la benevolència, la compassió requereix reaccions més lentes. Si anem a reaccions instintives, els riscos són alts de manipulació de les democràcies”.

Els biòlegs Pablo Servigne i Gauthier Chapelle han editat el llibre L’ajuda mútua. L’altra llei de la jungla. Hi despleguen les teories científiques dels últims anys que contradiuen la teoria neoliberal de la nova dreta sobre la llei del més fort com a norma de conducta natural.

“Seria absurd negar que la competició existeix en la naturalesa. Però també seria absurd negar que l’ajuda mútua hi juga un paper fonamental. No diem que l’ajuda mútua sigui un remei absolut. També es pot cooperar per fer la guerra o per massacrar el poble del costat. L’important és convertir-nos en experts en cooperació, retrobar l’ús de la nostra segona cama”, declaren els autors.