Les memòries de Narcís Garolera o la delícia de llegir

Hi ha dues maneres molt diferents de llegir llibres: per extreure’n algun coneixement o bé pel simple i rar plaer de gaudir d’una llengua ben escrita. Aquest segon plaer el proporcionen amb més freqüència els autors que utilitzen llengües molt consolidades literàriament, com ara el francès, però encara crida l’atenció en idiomes de tradició literària més curta com el català. Les memòries del professor Narcís Garolera (a la foto adjunta amb el seu mestre Joan Coromines), titulades Galeries del record i acabades de publicar pel segell Edicions de 1984, destaquen com un prodigi de llengua ben escrita. És molt probable que amb aquest llibre el català modern de Pompeu Fabra, instaurat a partir del 1913, arribi ara a una naturalitat plena, radiant, assentada, admirable. La narració autobiogràfica de Narcís Garolera, catedràtic fa poc jubilat de filologia catalana, pot tenir un interès opinable segons els gustos i els interessos de cadascú. Per contra, el seu estil narratiu és indiscutiblement una culminació de qualsevol llengua literària, en aquest cas el català. Algú podria replicar
(l’autor mateix s’hi veu temptat) que redactar amb la màxima correcció i claredat no equival a escriure bé. Això, ja em perdonaran, és un sofisma, un argument capciós que pretén enganyar. Redactar amb l’agilitat que aconsegueix Narcís Garolera al llarg d’aquestes memòries és un mèrit literari de primer ordre, el premi gros a tota una vida dedicada a l’ensenyament i la pràctica del català, el plaer lector d’una llengua finalment dotada amb tota l’expressivitat sense ni un sol bri d’encarcarament ni filferros ortopèdics.

Com a filòleg, Narcís Garolera s’ha passat la vida vetllant per l’escrupolosa correcció de les normes. Com autor, ha arribat a transformar-ho en una fluïdesa digna d’aquelles llengües literàriament consolidades, en una comoditat lectora d’autèntica delícia. A més d’unes memòries, són el premi d’honor a una trajectòria personal i un tribut a la vitalitat d’una llengua escrita que es va normalitzar abans d’utilitzar-se poc a poc com a senzillament i fabulosament normal. La bona literatura és sobretot això, el plaer de llegir un llibre i sortir-ne admirat.