Els líquens vistos com una de les flors més atractives

Uns amics que tenen caseta fora de la ciutat, amb ampli jardí del qual s’ocupen amb detallisme i dedicació, em van sorprendre al moment de confessar-me que una de les plantes i de les flors que estimen i contemplen més són els líquens arrapats  fa llargues dècades al tronc dels seus pins. Són l'única planta decorativa de tot el jardí que no ha necessitat mai cap manteniment. Després de l’explicació que em van oferir, ja no em va sorprendre tant. Aquells líquens simbolitzen la continuïtat de la casa familiar heretada i també el resultat d’una sostinguda mirada afectuosa. Tenien tota la raó, un liquen pot ser tan atractiu com qualsevol planta o qualsevol flor, amb el mateix mèrit i molta més resistència. Aquesta associació entre un fong i una alga
acostuma a colonitzar la cara humida dels troncs d’alguns arbres i algunes pedres, de manera molt duradora i sense perjudici. Tenen un variadíssim color d’òxid de ferro rovellat i adopten formes minucioses, lentament canviants. Es tracta d’un dels sers vius més longeus de tota l’escala biològica.

Els botànics es fan creus dels milers d’anys que pot arribar a sumar una mateixa planta de liquen arrapada a la roca pelada en les condicions climàtiques més adverses i pobres. El liquen ha desenvolupat una estratègia de supervivència infinitament més simple i més aconseguida que la dels humans.

Una de les descripcions literàries més afinades de la fascinació dels líquens es troba al llibre La daurada parmèlia i altres contes, de Maria Àngels Anglada. Al capítol “Líquens” l’autora tradueix la magnífica prosa del botànic, poeta i professor italià de grec Camillo Sbarbaro, que n’havia catalogat 127 noves espècies. La parmèlia del títol n'és una. (Foto Josep M. Dacosta)