Des del cim del Puig d’Esquers tot es veu ben posat al seu lloc

El cim del Puig d’Esquers (terme de Colera, Alt Empordà) culmina amb la pilona d'un punt o vèrtex geodèsic de l’Institut Geogràfic Nacional. Segurament és l’element menys important de tots els que acumula l’indret, atès que la tecnologia actual ja no necessita senyalitzar posicions geogràfiques amb aquests pilones per establir una xarxa de triangulació amb les altres i ajudar a traçar els mapes topogràfics. Però allà s’ha quedat i evoca el fet que el cim del Puig d’Esquers ofereix una panoràmica única sobre la perfecta corba del golf de Roses i la plana de l’Alt Empordà, amb el confí de la silueta de bisbe jacent (amb tiara i anell) que dibuixa la carena del massís del Montgrí. Ahir m’hi va conduir una de les persones més atrafegades de la
comarca des de fa dècades. És el lloc on s’escapa de tant en tant per escoltar i olorar el silenci durant una estona furtiva. Diu que al llarg de totes aquestes dècades no hi ha trobat mai ningú, potser perquè hi va d’esgarrapada a hores intempestives entre setmana. Ahir, en efecte, no hi havia ningú més que nosaltres dos.

El silenci que hi regnava no tenia absolutament res de fenomen inert. Al contrari, era un silenci viu, carregat dels missatges eloqüents que emet l’orquestra simfònica de la natura. Acabava d’entrar un vent efervescent de tramuntaneta i encara els avivava, en un crescendo de passatges arrauxats i altres més lents. Les aromes espontànies de la farigola i tota la gamma del garrigar n’hi posava una altra, de simfonia.

Després de l’estona de contemplació, el meu acompanyant va dir: “Serveix per esbandir la ment a un indret on tot es veu ben fet i posat al seu lloc”. Vam fer la foto i van tornar a recórrer en cotxe els set quilòmetres de pista de bosc en bon estat que s’agafa just davant de la platja de Garbet, equivalent marítim condensat de les meravelles panoràmiques i auditives en el silenci del Puig d’Esquers.