Defensa càlida de les flors del fred: la begònia d’ahir

La foto és d’ahir, perquè durant l’estació de les fulles seques també viuen flors esclatants, les flors del fred, com aquesta begònia lluminosa. No entenc quina mania tenen algunes persones contra el fred. El fred no representa cap desgràcia, és l’estació del solet més suau i les llunes més clares. Diuen que el canvi de temperatures afecta l’estat anímic d’alguns, per la disminució de llum natural. Però el cos tendeix a reequilibrar-se tot sol, potser amb l’ajuda d’alguna calidesa compensatòria. Les hores de claror s’escurcen, els dies no. Els dies maduren i es preparen a hivernar. Apareixen els millors bolets, el raïm madur, les figues, els plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades, els dies propicis s’hi està més bé que mai. No sento la tardor com un presagi trist ni cendrós, no li veig cap metàfora del decadiment, sinó més aviat una imatge del gaudi de la maduració. El fred m’estimula a fer les coses pròpies del moment. És clar que les rebrotades generals són característiques de la primavera, però a la tardor i l’hivern també rebroten algunes coses. En el supòsit que la nostra civilització hagi entrat en una
fase tardoral --cosa ben possible--, això no significa la seva condemna a mort, sinó la necessitat d’acumular forces per reverdir.

L’equilibri biològic no és mai estàtic, no equival a la immobilitat. La tardor no té res d’accent pictòric esgotat, encara menys de derrota o de mort. Somnolent en aparença, frisa com qualsevol altra estació. Potser se sent una mica més cansada, però també es mostra resistent i obstinada.

No exhibeix la insolència adolescent de la força sobrada, sinó l’etern impuls del rebrot de la vida. És una estació vigorosa com qualsevol altra. En aquesta begònia hi vaig veure ahir la mateixa fibra carnal que la resta de l’any i el pressentiment d’una carícia.