El premiat Peter Handke va sortir a buscar bolets i no en va trobar

No vaig tenir prou paciència per esperar la traducció catalana o castellana. A finals del 2017 vaig comprar la versió francesa acabada d’editar de l’última narració de Peter Handke, titulada Assaig sobre el boig dels bolets. L’autor viu a Chaville, als afores boscosos i residencials de París. De tant en tant surt de casa a caminar i, si és època, busca bolets. El llibre portava una faixa roja ostentosa que deia simplement, en lletres enormes: “Peter Handke”. Es tractava d’això, més que de cap altra cosa. El relat s’havia convertit en un exercici d’estil, l’estil Handke de prosa recargolada, obtusa i frigorífica que jo no sóc capaç d’apreciar. El gènere abstracte pot donar de vegades bellíssims resultats. Altres vegades
gira en fals, deliberadament o no. Es ven com una marca reconeguda i cotitzada, al marge de les virtuts del resultat.

El subtítol del llibre delatava el truc i feia pujar la mosca al nas de bon començament: “Una història per si mateixa”. L’enunciat tan senzill, obvi i inútil indicava clarament el contrari: la destructuració de la noció comuna de narració. Alguns llibres haurien de tenir uns dies inicials de garantia, durant el quals poder retornar-los en cas d’avaria atribuïble al fabricant.

El text editorial de la contraportada tenia el mèrit elevadíssim de trobar una explicació al llibre, a força d’inventar un sentit a les pàgines que promocionava. Però si el lector mirava el resum de la contraportada després d’haver llegit la narració, com va ser el meu cas, trobava molt poca relació entre una cosa i l’altra.

Vaig tornar a faixar el llibre amb l’ostentosa banda promocional vermella d’enormes lletres, tal com ho estava abans d’obrir-lo. Vaig mirar l’objecte amb estupefacció a propòsit de la cotització internacional de l’autor. Em vaig sentir com un imbècil, ancorat als vells conceptes sobre les històries en si mateixes. I em vaig menjar amb patates el llibre comprat amb tant afany.