L'atractiu de la mentida històrica al film “Downton Abbey”

Ambientada a començaments del segle XX, la superproducció cinematogràfica Downton Abbey acabada d’estrenar és una pel.lícula extraordinàriament ben feta i molt agradable de veure. Llàstima que la seva elegia idealitzada de la vella aristocràcia terratinent anglesa sigui tan falsa, manipuladora, indecent. Sota una aparença de personatges d’allò més amables, presenta amb complaença un feudalisme enriquit fins al luxe per l’explotació exterior (l’Imperi colonial) i també interior (la mísera classe treballadora retratada a les novel.les de Dickens). No només la presenta en tot l’esplendor. S’hi complau amb la nostàlgia dels bons
vells temps de la desigualtat extrema, l’orgull de la classe alta convençuda de la seva superioritat que no tornarà de la mateixa manera, però sí d’una altra posada al dia i encara més desigual.

La sacarina cinematogràfica d’alta qualitat de Downton Abbey resulta cínicament tramposa, com si fos la rèplica de les pel.lícules que acostuma a filmar el director Ken Loach per submergir-nos en l’Anglaterra real, multicultural i explotada sense miraments, ahir i avui. La vella aristocràcia dels luxosos castells, els ítols nobiliaris, els privilegis de la riquesa merament heretada, els grans col.legis privats i l'accent fonètic distintiu apareix a la pel.lícula integrada per bellíssimes persones dotades de totes les virtuts, fins i tot la de tractar el nombrós personal de servei amb “humanitat” i, de tant en tant, acceptar que algun membre de classe inferior s’introdueixi per matrimoni en el llinatge.

La tasca del director, del guionista i dels actors de Dowton Abbey és senzillament admirable, els paisatges del country side insuperables, els decorats fastuosos, els vestuaris enlluernadors. És una pel.lícula per disfrutar amb la mentida històrica, no per creure-se-la.