Pàgines

19 d’ag. 2019

Els exotismes remots solen tenir una rèplica aquí mateix

Alguns van de vacances a llocs remotíssims i tornen amb històries que consideren insòlites, com ara la del Bosc Petrificat de l’estat nord-americà d’Arizona, fruit de la lenta mineralització en clima desèrtic dels vestigis vegetals i animals de mil.lenis enrere, que aquests dies he vist exposat a tota pàgina a un diari d'aquí. En realitat l’exotisme atribuït a la llunyania acostuma a tenir rèpliques molt més pròximes que tot sovint el superen. En aquest cas, el bosc petrificat que sustenta tota la ciutat de Venècia, bastida materialment al damunt d’una jungla atapeïda de troncs enfonsats cap per avall a la llacuna per servir de fonaments i cimentació a cada edifici. Aquests troncs s’han petrificat amb el pas dels
segles gràcies al revestiment de fang que impedeix el seu contacte amb l'oxigen.
Venècia és un monumental palafit, viu sobre un bosc en apnea de milions d'arbres palplantats amb funció de pilones. Un llibre del segle XVII explica que sota l’església de Santa Maria della Salute van plantar-hi al moment de construir-la un total de 1.106.657 troncs de quatre metres de longitud, igual que sota el pont de Rialto per contenir l'empenta del pes de l'arcada de pedra. Procedien per via fluvial dels Alps, fins i tot de Dalmàcia.
Quan Americo Vespucci va “descobrir” Veneçuela el 1499, va relacionar els palafits del llac de Maracaibo amb els habitatges venecians i per això li va posar el nom de Veneçuela o petita Venècia (de passada va donar el seu nom de pila a tot el continent).
A Venècia tothom camina avui damunt d’un bosc petrificat, i no cal anar fins el desert d'Arizona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada