El privilegi incrèdul d’acariciar en secret la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba al museu de Siracusa, una ciutat siciliana sense aeroport ni aglomeracions, on va ser trobada. La Venus de Siracusa és capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol, la sensualitat de les formes que adopta la figura femenina a l'instant de sortir de l'aigua. Està col.locada a una cruïlla de passadissos del museu i permet ser rodejada per l’observador. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre encara permet una altra cosa més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni. La de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic perceptible, un mapa sinuós del flux limfàtic de l’obra d’art. Acariciar-la discretament ho demostra. Guy Maupassant no exagerava quan escrivia a la narració La vie errante: "És una de les Venus més belles del
món. No té cap i li manca un braç, tanmateix no havia tingut mai davant meu un cos més admirable i més emotiu. La Venus de Siracusa és una dona i alhora el símbol de la carn".

A les pàgines d’El pont de la mar blava, Lluís Nicolau d'Olwer va voler comprovar el debat suscitat al voltant d’aquesta Venus, com hem fet alguns altres visitants posteriors: "Contempleu aquesta superba factura anatòmica, observeu la morbidesa d'aquestes carns, on la mà faria presa; repareu la lleu tremolor d'aquesta espatlla, com si vingués de ferir-la una alenada freda; fixeu-vos en la vida que pren tot el seu cos de les vetes amb prou feines visibles del marbre: diríeu la blavor de les venes sota una pell immaculada. Damunt el cos torbador i admirable poseu-hi la testa somniada, la dels ulls on ameu d'emmirallar-vos, la dels llavis que us són més dolços".

Josep Pla, pel seu cantó, escrivia al volum Les illes a propòsit de la peça: "Malgrat els vint-i-quatre segles que porta d'existència, hom queda davant d'ella fascinat, enlluernat per les formes radiants de la seva presència. Fou treta del mar, que és com si l'haguessin collida del fons dels segles”.

La Venus de Siracusa suma a totes les altres venus el rar privilegi de poder acariciar discretament la seva tebior, quan no mira ningú, per afegir la percepció del tacte a la torbació dels incrèduls.