Un instant de torbació al moll venecià de les Zattere

A Venècia el moll de les Zattere, abocat al canal de la Giudecca, és més espaiós que la majoria d'altres i es troba acarat a migdia. Això l'ha convertit en indret preferit de passejades durant la major part de l'any en què es busca la carícia del sol a una ciutat atapeïda i humida. S'hi han multiplicat terrasses de bars i restaurants, hi han proliferat els amors dels punts suposadament secundaris, els monuments que les guies no subratllen. "Un viatger una mica experimentat sap que és l'indret més bell del món", va sentenciar Philippe Sollers a propòsit del moll de les Zattere. Jo fa temps que ho penso i ho expressaria igual, sense una paraula més ni una menys, però ell va arribar primer. El moll adopta el nom del fet que els troncs hi circulaven
per flotació en zattere o rais, arrossegats pel corrent del riu Piave des dels boscos de la comarca del Cadore. A les portes de l'església de Santa Maria della Visitazione, dita dels Artigianelli, la Gelateria Nico concentra més públic que no l'interior del temple, igual com el restaurant Sole Luna.

El nom d'aquest últim local al.ludeix a un dels privilegis del moll de les Zattere: alguns dies de l'any molt triats, a l'hora del crepuscle, el sol i la lluna es deixen veure simultàniament des d’aquí, a punta i punta de l'illa de la Giudecca, en un instant feliç d'encarnació fugissera de la bellesa del món. És un dels cops amagats de Venècia, un dels seus miracles menys coneguts.

En aquell instant de vegades recito per al coll de la meva camisa la primera estrofa del poema d’Iorgos Seferis “Solstici d’estiu”:

El sol més gran de tots a un cantó
de l’altre lluna nova
lluny de la memòria com aquells pits.
I enmig de l’abisme de la nit estelada
el cataclisme de la vida.

No hi ha a Venècia cap palau ni cap temple, cap canal ni cap campo, cap taula ni cap llit tan estimat per mi com el moll de les Zattere. Sol o acompanyat, vençut o meravellat, empatat amb la vida o bé en lluita desigual, només un cop arribat a les Zattere aconsegueixo posar els ulls en pau damunt les façanes pal.ladianes del Redentore i les Zitelle i deixar anar el cor a bord d'una gòndola que desfila lenta davant meu amb la força enterca d'un sol vell rem.