Una visita herètica al taller d’artista de l’escultora Mar Arza

El fet de visitar ahir al barri barceloní de Prosperitat el taller de Mar Arza, escultora de paraules sobre paper, em va provocar la sensació pecaminosa d’entrar a una església cismàtica, separada de les meves creences sobre el recte ús de l’alfabet a l’hora d’enllaçar frases. Mar Arza s’ha especialitzat en transformar lletres, tires de paper escrit i retalls de pàgines impreses en composicions visuals que adopten forma escultòrica i plàstica poètica. Encara que ho faci dintre d’una reconeguda trajectòria artística, el seu treball em despertava d’entrada aquella sensació d’heretgia, de desviació, probablement perquè mantinc una antiga fe en les paraules que s’entenen i em refracta el prestigi de les que juguen a no deixar-se entendre. L’esforç que
aplico a l’ús de les meves frases, com ara en aquest article, m’adscriu a la descripció realista i planera de les coses. Això m’allunya de la visió abstracta, al.legòrica, onírica. Però encara que no practico la ficció narrativa ni l’abstracció textual, valoro la pulsió de l’aventura de la imaginació, puc admirar la fulguració lírica d’una imatge literària o plàstica, em pot commoure el traç d’una expressió fantasiosa i enlluernar-me l’embrió de l’epopeia en la grafia d’una sola línia.

L’ofici d’escriure no m’impedeix apreciar tot això, tot i no haver estudiat Belles Arts. Sóc fruit d’una escola d’ofici a la qual el professor podia estripar diverses vegades l’article que m’havia costat molt escriure i obligar-me a repetir-lo “fins que s’entengui”. La brutalitat d’aquella pedagogia no era exactament cavernícola, només un estil que acaba per excavar un plec mental a l’hora de modelar amb paraules les històries, les idees, els sentiments.

Mar Arza modela històries, idees i sentiments amb un altre llenguatge de les mateixes lletres. Aquí comença l’aposta de l’artista plàstic, el treball perquè les lletres, les frases i les pàgines descriguin un relat a través de la forma per ella mateixa, en un altre sentit significatiu que possiblement va a parar al mateix lloc que el meu.

A la sortida de la visita d’ahir al taller de Mar Arza ja no tenia la tèrbola sensació d’haver penetrat a una església cismàtica. Al contrari, em sentia alleugerit d’alguns plecs mentals excavats per les normes de la meva.