No em digueu que parlar del temps que fa és un tòpic

M’agrada trobar-me els veïns a l’escala i intercanviar unes paraules, generalment sobre el temps que fa aquell dia. Pot semblar repetitiu i banal, a mi no m’ho sembla gens. Catalunya suma 300 dies de sol per any i Holanda només 80. És un fet de primera importància en molts aspectes. Puc entendre que les clemències i les inclemències meteorològiques resulten avui més relatives que abans, quan no s’havia generalitzat la refrigeració ni la calefacció domèstica. Tot i així, parlar del temps que fa continua sense semblar-me trivial. No vivim igual un dia de xafogor o de xàfecs que un altre de clima temperat i amable. La part de la qualitat de vida que proporciona el confort climàtic també es paga amb diners, per exemple a la factura de l’electricitat i el gas. El confort climàtic no depèn només del clima. A l’interior
dels habitatges desafavorits dels països càlids s’hi pot passar molt fred a l’hivern i als dels països gèlids benestants viure-hi en mànigues de camisa.

El clima és una qüestió localista i capriciosa, amb sensibles diferències entre llocs situats a escassos quilòmetres de distància. Hi intervenen múltiples factors, per tant és natural que surti espontàniament a la conversa quotidiana. Saber parlar del clima de cada moment també és una mostra de cultura, capacitat d'observació i sentit comú. 

Acabo de rellegir un curt i revelador diàleg d’A la recerca del temps perdut, al volum Del costat de Swan, entre el pare del narrador Marcel Proust i el personatge de Bloch:

-- Quin temps fa, senyor Bloch? Ha plogut? No entenc res, el baròmetre era excel.lent.

-- No us sé dir si ha plogut. Visc tan al marge de les contingències físiques que els meus sentits no es prenen la molèstia de notificar-me-les.

-- Però, fill meu, el teu amic és idiota –em va dir el pare després que Bloch hagués marxat. No és capaç de dir el temps que fa. Però si no hi ha res més interessant que això!”.