Declaració d’amor comprensible a l’aeroport de Basilea

M’agradaria instal.lar el domicili, empadronar-me, viure i morir a l’aeroport de Basilea, l’únic del món que ha aconseguit pertànyer alhora a tres Estats limítrofs (Suïssa, França, Alemanya) i treure’n un còmode benefici. Sóc fill d’un país de frontera amb continus problemes d’Estat, per manca o per excés. És natural que l’ingràvid equilibri fronterer aconseguit per l’aeroport de Basilea em meravelli. Oficialment es diu de Basilea, Mulhouse i Friburg, sense més separació que un guionet entre les tres paraules. Quan s’hi arriba, es pot optar per sortir a qualsevol dels tres països. Es va edificar en territori francès amb capital suís. Una
carretera declarada extraterritorial l’enllaça amb Basilea, que és la destinació majoritària.

Si l’usuari emprèn aquesta direcció, creuarà al cap de pocs minuts el Väterchen Rhein, el “pare Rin”, el riu més gran d’Europa occidental. Aleshores experimentarà el segon impacte, el segon desconcert. Un dels meandres més majestuosos del gegant fluvial és el que descriu precisament al centre urbà d’aquesta ciutat suïssa.

Fa molts anys em vaig enamorar del meandre del riu Adige a la ciutat italiana de Verona, el qual em continua semblant d’una bellesa incomparable, sense discussió possible. Tot i així el “pare Rin” és una altra cosa i es mostra capaç de desafiar els sentiments previs. Neix als Alps suïssos, però només és navegable a partir de Basilea fins al delta holandès.

El Rin ha modelat amb força titànica el destí d’aquesta i de moltes altres ciutats del seu curs. Avui Basilea (tercera ciutat suïssa, després de Zurich i Ginebra) és la seu central de poderoses indústries farmacèutiques, bancàries i culturals. La fira d’art modern Art Basel s’ha convertit en una multinacional que gestiona nombroses altres fires franquiciades de l’especialitat.

Erasme de Rotterdam va viure els últims vint anys i va morir a Basilea. D’aquesta ciutat n’era fill l’historiador de l’art Jacob Burckhardt, autor del tractat La civilització del Renaixement a Itàlia, la contribució més important de Basilea a la cultura europea des d’Erasme.

Entre tots els seus atractius, em quedo amb l’aeroport. Els meus orígens m’han fet experimentar amb freqüència al llarg de la serralada del Pirineu la sensació de trobar-me amb mig cos a un Estat i l’altre mig a l’Estat del costat, sense trobar comoditat a cap dels dos. L’aeroport de Basilea triplica l’escorç amb un confort desconegut. A l’usuari l’hi aixequen la camisa igual que a tot arreu (l’ampolla petita d’aigua a 4€) i el tracten sense pietat de ramat humà. Però jo no vull ser-ne usuari, sinó resident.