L’autobús interurbà que surt de la Ronda Universitat em va dipositar ahir en poca estona a aquesta plaça de Sant Pere de Ribes, la localitat del Garraf que els residents anomenen Ribes a seques. L’escenari no semblava oferir d’entrada res d’extraordinari. L’església parroquial, d’un neogòtic rescalfat pel gust ampul.lós dels indians, no representa cap obra mestra de l’arquitectura. Les aparences, però, no ho són tot. El municipi residencial ha crescut sense grans disbarats (de 18.000 a 30.000 habitants els últims vint anys), gràcies a la tranquil.litat que brinda als fugitius de la gran ciutat. El meu amfitrió em va fer recórrer sense
presses el nucli de la vila vella, la plaça Marcer amb l’actual sala de cinema, el carrer Major i el carrer del Pi amb els centres socials de les dues actives associacions culturals locals. Vam contemplar dalt del turó escarpat el castell de Bell-lloc o de Sota-Ribes, documentat des del segle X. Per acabar la passejada vam entrar al “forn vell” de la pastisseria Pascual a proveir-nos les postres del dinar.
presses el nucli de la vila vella, la plaça Marcer amb l’actual sala de cinema, el carrer Major i el carrer del Pi amb els centres socials de les dues actives associacions culturals locals. Vam contemplar dalt del turó escarpat el castell de Bell-lloc o de Sota-Ribes, documentat des del segle X. Per acabar la passejada vam entrar al “forn vell” de la pastisseria Pascual a proveir-nos les postres del dinar.
La qüestió central era el dinar, i no em refereixo només al menjar. La casa de l’amfitrió es trobava visiblement contagiada per la tranquil.litat municipal, un ordre amable que no s’ha de confondre amb cap variant de la llangor. El petit jardí oferia una efervescència primaveral curosament clenxinada com a escenari reposat de l’aperitiu. El dinar, preparat per l’amfitrió, concordava perfectament amb la serena voluptat de tot el que precedeix. La sobretaula, de nou al jardí, va facilitar que ens sentíssim d’acord sense esforç ni neguit.
Al capdavall em va acompanyar de tornada a la plaça de la foto adjunta per reprendre l’autobús al mateix punt on m’havia dipositat al matí.Vaig mirar de nou l’església parroquial. No diré que em semblés agraciada, però a diferència de la primera impressió, la vaig trobar a la tarda d’una lletjor cordial, tractable, vivible. Segurament m’havia fet efecte l’hospitalitat calmosa de Ribes (Foto Miquel Àngel Cuevas).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada