La investidura ahir del professor Bricall o el ceremonial importa poc

Ahir vaig assistir a la concorreguda cerimònia d’investidura de Josep M. Bricall com a doctor honoris causa de la Universitat Ramon Llull, a la sala d’actes de l’escola de negocis ESADE. No era la primera investidura honoris causa que rebia el professor Bricall (la foto adjunta correspon a la de la Universitat de Bolonya el 2008). Tampoc no era la primera de les seves a la qual he assistit al llarg dels anys. Per això em va sorprendre que la jove Universitat Ramon Llull i l’escola de negocis que integra optessin ahir per mantenir el protocol històric d’aquesta mena d’actes universitaris sense posar-lo gaire al dia. En canvi, arran de la investidura del professor Bricall com a doctor honoris causa de la Universitat de París-Marne la Vallée el 9 de juny del 1994, vaig poder presenciar una cerimònia moderna sense togues, birrets de serrells, desfilades processionals ni himnes de Gaudeamus Igitur. En aquella ocasió, el marc de la sala d’actes del castell de Marne la Vallée era absolutament versallesc, però l’organització de l’acte sòbriament republicana i actual. Allò que no em va estranyar gens ahir a ESADE va ser que els organitzadors reconeguessin que era una de les investidures honoris causa amb més públic
assistent. Josep M. Bricall havia estat professor d’Economia a ESADE abans de convertir-se en catedràtic de la Universitat de Barcelona, rector del 1986 al 1994 i president dels rectors d’universitat d’Europa del 1994 al 1998. Va formar part del govern de la Generalitat presidit per Josep Tarradellas, com a secretari general de la Presidència i conseller de Governació.

A l’acte acadèmic d’ahir també vaig topar amb el consolidat i mal entès costum dels serveis de protocol de reservar la meitat del davant de la sala als invitats que consideren més importants segons el seu criteri. No parlo d’una o dues files destinades a autoritats i familiars, sinó de meitats de la sala. Representa una manca de respecte per a la resta d’assistents, un costum escassament democràtic.

En qualsevol cas, a aquests actes s’hi acostuma a anar com expressió presencial d’amistat amb el protagonista i la resta resulta relativament secundari. L’expressió presencial va quedar ahir populosament palesada.