Els llibres dels grans clàssics són per llegir, no per col.leccionar

El meu pare arrenglerava ufà a una prestatgeria de casa els volums de la col.lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, que rebia periòdicament per subscripció. Li vaig preguntar quan pensava llegir-los i em va dir que ho faria un cop jubilat. A la seva mort, vint anys després de jubilar-se, la llarga col.lecció de lloms ocres continuava intacta, amb les pàgines intonses (sense tallar). La venerable col.lecció Bernat Metge, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó, ha traspassat el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la
revista  Sàpiens. Publicarà quatre novetats per any, i acaba de llançar una oferta de promoció per comprar els primers a preu mòdic conjuntament amb el diari del diumenge.

Els 417 títols editats al llarg dels últims 97 anys per la col.lecció la converteixen en un autèntic monument des de molts punts de vista, però els monuments també s’han de restaurar i les traduccions encara més. Les obres mestres dels clàssics grecs i llatins ho són precisament per la capacitat d’atraure noves generacions de lectors.

Emmidonats en les traduccions i les enquadernacions de la Bernat Metge, aquells clàssics imposaven massa, eren més un voluntariós luxe cultural que no un plaer de lectura. Si aquells mateixos títols haguessin estat editats en format de butxaca i traduccions de llenguatge planer, haurien resultat molt més accessibles.

El valor d’un llibre no es mesura només pel prestigi social que se li atribueix, també per les pàgines rebregades i carregades d’anotacions, l’enquadernació desballestada al llarg de múltiples lectures, fins i tot alguna taca de greix sobrevinguda per accident damunt les frases impol.lutes de l‘autor. Un llibre és un instrument d’ús, una eina pràctica, no un reliquiari de les essències.
Quan Miquel Dolç va rebre el Premi Nacional de Traducció per la seva versió de De la natura, de Lucreci, va declarar: “Cada generació necessita una traducció. Els autors vius per sempre necessiten revisions constants”. Carme Serrallonga apuntava encara més dret: “Les traduccions del grec de Riba gairebé no es poden llegir. El seu català és tan grec que amb prou feines sembla català”.
Al moment d'editar-se en francès el 1985 una nova traducció del Gorgias de Plató per part de Monique Canto, el membre de l'Acadèmia Francesa Jean Dutourd escrivia: "Els traductors de Plató es troben generalment intimidats per l'enorme estatura d'aquest Zeus de la filosofia. D'això se'n deriven textos pesats, traduïts quasi paraula per paraula, cosa que provoca una lectura àrida per als qui no saben grec antic. Monique Canto ha aconseguit una cosa rara i meritòria: ha oblidat que vint-i-quatre segles ens separen de Plató, l'ha traduït com si s'hagués mort abans d'ahir".

La promoció de rellançament de la col.lecció Bernat Metge per part dels nous propietaris especifica que les traduccions han estat revisades, no refetes.