Quan Peter Brook ja era famós i estiuejava d’amagat a Tamariu

L’anunci ahir de la concessió del Premi Princesa d’Astúries de les Arts al llegendari director teatral Peter Brook, de 94 anys i encara en actiu, no pot deixar de recordar la seva esclatant descoberta per part de públic d’aquí quan el 1983 va muntar durant deu dies l’adaptació de l’òpera Carmen a uns tronats tallers municipals de Montjuïc que dos anys més tard es convertirien en la sala estable del Mercat de les Flors. Era l’època que aquí s’obrien nous teatres públics i els freqüentaven les companyies internacionals. Però en realitat la relació personal de Peter Brook amb
Catalunya venia de molt abans, quan el 1949 era director del Covent Garden a la seva ciutat natal de Londres i va encarregar a Salvador Dalí l’escenografia i el vestuari de l’òpera de Richard Strauss Salomé. Malgrat que va diluir molt els agosarats esbossos elaborats pel pintor, l’escàndol del dia de l’estrena va costar-li el càrrec.

Durant la preparatius, va ser invitat per Dalí a passar uns dies a la casa de Cadaqués. Arran d’aquell viatge el director teatral va fer amistat amb persones del cercle del pintor, com el matrimoni d’Albert Puig Palau i Margarida Gabarró, a l’aristocràtic Mas Castell de Palamós, dintre de la finca del Mas Juny. Hi al.ludeix a les memòries Hilos del tiempo, sense esmentar-los pel nom, amb ocasió d’una estada posterior a la platja de Tamariu, acabat de casar amb l’actriu Natasha Parry el 1951.

“El nostre objectiu era pal.ladejar la joia de la soledat absoluta—escriu Brook--, per bé que a escassa distància de la mateixa costa hi vivien uns amics espanyols amb els quals havia congeniat uns anys abans, arran de la meva visita a Dalí. Al moment d’arribar els vaig trucar per explicar-los amablement que havíem decidit de viure una vida d’eremites. L’atractiva muller espanyola devia somriure mentre em deia: ‘De tota manera, vindreu a sopar. Us telefonaré dimecres’. Els nostres amics tenien una bonica propietat, els seus sopars eren sempre grans esdeveniments socials, coneixien tothom de la costa i inevitablement es marxava de casa d'ells amb més invitacions a prendre una copa i a sopar procedents dels seus invitats”.

Això succeïa l’any 1951 i Peter Brook ja era un director teatral al zenit de la seva carrera. Setanta anys després, encara s’hi manté.