Les platges no hi són només a l’estiu. Fins i tot diria que el seu millor moment no és al pic de la temporada. Fa molt temps que les utilitzo també la resta de l’any per fer-hi passejades com als millors parcs, sobretot algunes especialment triades. Sa Conca, entre S’Agaró i Platja d’Aro (a Cadaqués hi ha una altra Sa Conca, ribetejada d’olivars) destaca com una de les més fabuloses en la versió de platja oberta, no en l’altra modalitat de cala reclosa. El llarg sorral és granellut i perlat de nacre, l’aigua blavíssima i translúcida, la pineda fragant i temptadora. Descriu una corva viva, palpitant i alhora resposada. Representa un dels indrets més adients per desxifrar la claror, la bellesa, l’ànima inaferrable del mar. Un passejant predisposat hi troba
l’equilibri entre els diferents estats de la matèria, fins que arriba a sublimar-se en el sentit més científic de la paraula: passar de sòlid a gasós i diluir-se vaporosament en l’ambient.
l’equilibri entre els diferents estats de la matèria, fins que arriba a sublimar-se en el sentit més científic de la paraula: passar de sòlid a gasós i diluir-se vaporosament en l’ambient.
Les onades expel.leixen sense fatiga ni monotonia l’alè d’algun vell somni. La franja de sorra articula amb força narrativa i intensitat expressiva el tènue teixit sonor d’un silenci que en alguns moments pot semblar indiferent o feréstec, inhòspit, humit, escorredís, d’una vagància vidriosa, quan de fet resulta eloqüentíssim, savi, joiós com una sonata de Schubert al moment de donar el to correcte, la nota precisa, la cadència justa.
La platja de Sa Conca es desplega amb la mateixa elegància amb què l’actriu Julia Roberts s’ajupiria per recollir un objecte de terra, en una imatge corpòria del tumult de la biologia i la fondària del temps convertit en fugaç escena viscuda. És un indret per omplir de sentit el temps tou i convertir-lo en una visió tibada del món una mica més noble que l’habitual, com un afany d’harmonia espontani, lliure, una mica contradictori com tot el que val la pena, sense necessitat de confondre el marc amb el quadre, la sanefa amb el contingut.
Tot seguit vam anar a dinar a les terrasses de la Fosca, que és un altra platja clara. Durant la sobretaula vaig rellegir en veu alta el recent poema de Quim Curbet titulat “Res”:
Res no torna al no-res,
tot es renova en l’àmbit
insubornable dels antics.
Torna la llum de cada dia
a la teva pàtria, bon Horaci,
on les pedres es commouen
amb aquell vent que no cessa.
Res és molt i moltes són les lleis
dels que ens volen menys lliures.
Potser només hem de saber trobar
l’única veritat incòlume
entre les runes dels temples
i en alguns paisatges ingrats.
Res no torna al no-res,
perquè res no torna mai del tot
a desgrat de Minerva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada