L’esperança indestructible de la ciutat de Rio de Janeiro i la meva

Per si no n’havia tingut prou amb organitzar el Campionat Mundial de Futbol l'any 2014 i els Jocs Olímpics el 2016, Rio de Janeiro acaba de ser nomenada Capital Mundial de l’Arquitectura 2020, una iniciativa de la Unesco i la Unió Internacional d’Arquitectes. Les enormes inversions de les dues cites mundials anteriors no van canviar res de la profunda bretxa social a la tercera ciutat més poblada d’Amèrica Llatina (després de Mèxic DF i Buenos Aires). Encara menys ara, sota la presidència de l’ultradretà Jair Bolsonaro. La dèria nacional de tenir-ho tot "o mais grande do mundo" no s'aplica només a la glòria de la
geografia, també a la desigualtat, la violència, la inseguretat. Malgrat tot Rio i jo mantenim el candor de creure en algun futur sense amagar la crueltat de la batalla entre l'alegria i el seu descrèdit. Encara esperem que es produeixi a les nostres vides un cop de sort, un pleniluni estable, una actuació de João Gilberto com les d'abans.

Les autoritats qualifiquen d'injustificada la imatge de desesperació social i tenen una part de raó. La misèria i la violència coexisteixen al costat mateix de la normalitat d’aquells que aconsegueixen escapar-ne. “Tudo bem” és l'expressió que se sent repetir més sovint. Es pot pronunciar en moments, entonacions i significats variats, que coincideixen en definitiva.
La desil.lusió existeix com a tot arreu, però aquí sembla insostenible, com si s'evaporés en el baf tropical. Les dissorts formen part del paisatge afortunat i cada pena creu trobar-hi el seu analgèsic. Donald Trump i Jair Bolsonaro passaran avall un dia o altre.