Els tarongers del meu carrer i els giravolts tan estranys del destí

Al carrer on visc els serveis municipals van plantar tarongers en filera, de perenne fulla lluent i fruit lluminós. És un arbre melòdic, fins i tot en el seu nom de Citrus aurantium. Els he vist arrelar com qui veu créixer els fills. L’exemplar situat just davant del meu portal és un dels que ha crescut amb més decisió, de manera que aixeca la capçada gairebé fins el meu balcó, a un segon pis. Les precoces flors blanques que es convertiran en taronges galtainflades engendren el miracle anual quan la fragància fresca, l’essència pura de la tarongina penetra per la porta oberta del balcó del menjador. Aleshores comprovo que s’ha instal.lat la primavera un any més. Ho ignorava tot de l’aroma viva de la tarongina fins que vaig treballar un estiu de becari
a la redacció del diari ABC de Sevilla. Hi vaig aprendre algunes coses de primera importància, començant per l’embriaguesa sensual de la flor del azahar, la tarongina que ara tinc davant de casa, dintre de casa.

A Sevilla vaig escollir el torn de nit, el de més intensitat de feina. La redacció es trobava fora del centre de la ciutat i no hi havia transport públic per tornar a casa a l’hora que enllestíem. El diari posava un cotxe amb xofer de l’empresa per conduir-nos, però no em podia deixar al portal mateix del meu domicili perquè vivia en ple barri històric de Santa Cruz, tancat a la circulació rodada. Em deixava a la cantonada dels Reials Alcàssers i cada matinada recorria a peu el dèdal de carrerons que uneixen la plaça de Doña Elvira amb el carrer de l’Agua, on m’allotjava.

Les meves passes ressonaven en la calma de la nit i intentaven compassar-se amb el xarboteig de la font de la plaça. A aquella hora les passes i els brolladors retrunyen al barri de Santa Cruz amb un so cristal.lí, suavíssim, solitari, acompanyat per la tebior que emana dels gessamins i la tarongina, els llimoners i les tapereres, els magnoliers i l'alfàbrega, les glicines i l'almesc.

Sevilla era una ciutat d'olors vivíssimes, encara que aquestes coses no s'aprecien quan s'està a punt de complir divuit anys i de guanyar el premi Pulitzer. Només reapareixen al cap de molt temps, al moment d'adonar-me que mai més cap diari no m'ha acompanyat de matinada a casa amb cotxe de l'empresa, que no he trobat enlloc del món cap altre barri com el de Santa Cruz ni cap altra plaça com la de Doña Elvira, que de tot allò ja fa cinquanta anys i que no he guanyat el premi Pulitzer.

L’embriaguesa urbana de la tarongina em va deixar un buit al currículum, fins que molts anys després van plantar tarongers al meu carrer i l’he retrobada sense esperar-ho. El destí, de vegades, és un enigma propici.