Catalunya necessita tres corones, en el bon sentit de la paraula

Sense l’existència durant els últims vint segles d’una gran ciutat comercial i industrial com Barcelona, Catalunya tindria avui el pes del Tirol del Sud, amb tot el respecte per aquella bella i poc poblada província fronterera italiana. El franquisme no podia digerir que Barcelona fos més gran que Madrid i va resoldre la cremor d’estomac per decret. Entre 1948 i 1954 va annexionar al terme municipal de Madrid tretze municipis circumdants i va impedir cap agregació similar a Barcelona, limitada administrativament al seu petit terme municipal (82 km2, per 605 km2 a Madrid). La Barcelona “gibaritzada” arran d’aquella maniobra suma
avui 1,6 milions d’habitants i Madrid 3,2 milions. A canvi el govern central va crear el 1974 la Corporació Metropolitana de Barcelona, d’una extensió similar al nou Madrid municipal.

Jordi Pujol patia aquella mateixa cremor d’estomac davant del pes de Barcelona. Va suprimir per decret la Corporació Metropolitana, parcialment ressuscitada més tard com Àrea Metropolitana de Barcelona. Representa una primera corona de 36 municipis (3,2 milions d’habitants) per coordinar assumptes tècnics, sense lideratge ni autoritat política de conjunt.

L’autèntica àrea metropolitana de Barcelona és la segona corona no institucionalitzada dels 5 milions d’habitants, que inclou els dos Vallès. Constitueix la sisena conurbació d’Europa, darrere Londres i París (12 milions), la regió Rin-Ruhr (Colònia i Dusseldorf, 11 milions), el Madrid metropolità (7 milions) i la regió de Ranstad (Amsterdam, Rotterdam i la Haia, 6,5 milions).

Però fins i tot la magnitud de la segona corona resulta insuficient en el modern context del sud d’Europa. La tercera corona vital de Barcelona i de Catalunya és l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, zona d’articulació de Tolosa de Llenguadoc fins a València, amb 17 milions d'habitants en un radi de 350 quilòmetres. És la dimensió mínima competitiva en el context internacional.

Existeix sobre el paper des del 2004 dintre de la normativa de la Unió Europea. Els progressos per cohesionar aquest potent “nord del sud d'Europa” mitjançant noves infraestructures, visió de futur i voluntat política han estat irrisoris.

L’escassíssim plantejament estratègic de la realitat metropolitana demostrat pels poders locals disgregats s’ha degut a dos motius principals: el vol gallinaci dels responsables i el clientelisme polític individual a cada parcel.la. En conclusió, Barcelona i Catalunya es troben sense un pla de futur basat en fets reals, davant l’ascens d’altres nuclis metropolitans.