Piazza Navona, per salvar imperiosament la fe en algunes coses

Com amant de Roma no vaig exactament a aquesta ciutat, sinó a Navona. No sé si és una necessitat física o un imperatiu moral, però només al moment de prendre possessió cutània de la cèntrica plaça i consumir-hi el primer espresso a la terrassa del bar Tre Scalini sento que he arribat a destinació, hi percebo el preludi d’una sintonia i experimento la sensació que ja no caldrà dir res més, que tota la Roma amb la qual em disposo a intimar s’hi troba compendiada. El lideratge de Piazza Navona no li ve donat només pel decorat barroc magistral, sinó per l’encert a mantenir fins avui el caràcter de lloc de confluència instintiva, d’intercanvi natural de presències, divagacions i mirades. Si Roma és una ciutat per passejar i civilitzar-se, Navona és una "ciutat" per seure i civilitzar-se. El turisme hi aboca un aiguabarreig impetuós de gent. Al marge de les noses inel.ludibles, Navona és un viatge per fer quan es disposa d’un lapse de temps mesurat en maduresa del desig més que en hores, encara que només es disposi de cinc minuts furtius entre dues pèrdues reglamentàries de temps, però cinc minuts sobirans de la seva durada i al punt dolç del desig de xarrupar-los. És una partícula de món ideal per
purgar-hi el pecat de no saber utilitzar el temps lliure, la terra promesa dels qui somniem poder seure a badar en algun moment del dia, de l’any o de la vida. Per aquelles persones que ens entestem a creure que la calma i la bellesa poden ser sensacions urbanes perquè no aconseguim que ens agradin les calmes i les belleses verges, Navona és un as a la màniga. La clau consisteix a esquivar l’alteració turística i, més que res, salvar imperiosament la fe.

Navona és un món, no un monument. Cal evitar l’error de considerar la font central de Bernini o l’església de Borromini al marge del conjunt d’un espai al qual els monuments cedeixen el protagonisme a una cosa encara més important: la victòria del concepte de plaça com a lloc invitador. Piazza Navona no és museu, ni tan sols una plaça-museu. És una plaça, és “la” plaça.

La seva forma el.líptica rambleja descaradament. Correspon a l’estadi o circ domicià, fet construir per l’emperador Domicià l’any 86 en forma de gran nau o navona per organitzar-hi festes aquàtiques quan la feia inundar amb les aigües del riu Tíber veí. La fesomia actual és la barroca del segle XVII i, sobretot, la de la gent d’avui que la vivifica amb l’ajuda d’aquella fe imperiosament salvada i del consum reiterat dels poderosos espressi a la terrassa del bar Tre Scalini. (Foto Quim Curbet)