Pàgines

15 de març 2019

Ca la Francisqueta de Llers o l‘alta virtut de la modèstia

De jove la Francisqueta Bagó caminava cada dia els 7 km que separen Llers de Figueres per anar a servir taules a l’acreditat restaurant de Ca la Teta, a l’hotel Duran. El 1951 li va tocar allotjar i alimentar a casa seva durant tres dies els músics de la cobla-orquestra de la festa major. Va trobar que se’n sortia i va obrir fonda pròpia, amb habitacions i menjador, ajudada pel marit Carles Sáenz. Ca la Francisqueta de Llers continua sent, quasi set dècades després, una petita institució. Ahir hi vam anar a dinar amb l’amic Josep Lloret com qui entra a un temple miraculós i concorregut de la virtut de la modèstia. El seu menú diari de quatre plats, vi i cafè a 10€ rodons per persona té fama de qualitat bàsica i autèntica. Després de l'amanida, els dilluns
serveixen escudella i carn d’olla, els dijous arròs a la cassola i la resta de dies fluctuen ( les llenties guisades m’hi farien tornar). De tercer, galta al forn, pollastre o xurrasco. De postres, recuit amb mel, crema o fruita. El carajillo no porta suplement.
La Francisqueta va morir el febrer del 2018, als 96 anys, després de passar el relleu dels fogons a la filla Isabel Sáenz, que ara els regenta amb el mateix esperit. Quan l’establiment va obrir hi havia davant la porta l’abeurador per als cavalls dels traginers que s’hi aturaven. Tot seguit va ser un centre d’atracció dels afamats soldats de la base d’instrucció de Sant Climent Sescebes i dels treballadors de la comarca en general.
Avui el públic és heterogeni, però igualment nombrós. Només cal parar una mica l’orella per sentir entre les taules l’accent català rossellonès de l’altre cantó de la frontera veïna o el francès dels clients que no se’n saben avenir de poder dinar a aquest preu i amb aquest estil de cuina mantingut. No hi abunden els gastro-influencers de les xarxes socials més a la moda, substituïts per la xarxa atàvica del boca a orella amb visible eficàcia, sense invertir en imatge, màrqueting ni relacions institucionals.
Les últimes fondes de la mena de Ca la Francisqueta es veuen tractades de manera molt secundària per la cotització oficial, però la cotització oficial s’equivoca tot sovint per ignorància, per papanatisme o per interès. El cuc insà de l’opulència i l’ostentació intenta corcar la flor de la victòria d’aquestes petites fondes, entelar-les amb un vel de desdeny, trastocar la proesa de la seva supervivència en anècdota marginal. El secret del domini del foc també es descobreix als hostals joiosos que contemplen de biaix l’avanç de les forces del progrés i rellegeixen cada dia la Ilíada als seus menús amb una agudesa tan admirable com als restaurants més cars del món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada