Tinc afillat aquest ametller bord al cim del coll de Banyuls

Pel coll de Banyuls els governs de París i de Madrid també hi van fer passar la ratlla de la frontera estatal arran del Tractat dels Pirineus del 1659. Quan la carretera fa el cim, forma un mirador. Allà hi creix un ametller bord, aïllat, fill natural d’alguna llavor errívola portada pel vent. Estimo amb predilecció aquest arbre casual, indesitjat, fruit d’un driblatge de la natura. Ningú no l’ha esporgat ni l’ha educat mai. Les quatre branques que surten de la soca creixen com volen, aferrades a l’orgull de la supervivència malgrat la manca de carícies, la incomprensió del món davant del bastard, la cruesa del destí d’una criatura desemparada que mossega la pols amb una dignitat natural que no té res a veure amb la noblesa comprada o heretada. Encarna un anhel de
bellesa, una conjectura de la naturalesa, un pressentiment d’estabilitat, un tros espontani de veritat, una victòria humil damunt la prova del temps, una voluntat d’entusiasme justificada, una inspiració basada en fets reals, un exemple del debat permanent de la mirada, un espai indulgent enfront del destí corromput per la urpada de la mort, una alè regenerat, una hipòtesi verificada, un salvatgisme delicat, una florida en plena nuesa de la llibertat.

Rebrota cada hivern en un exercici de rigor i tendresa damunt del terrer aspre, però airejat i clar, com una amabilitat de la natura enfront de la terra erta, el rictus dels altres arbres esfullats. Floreix com un recordatori lluminós dels mecanismes interns del cicle biològic, de la reviviscència que cova dins l’aparent ensopiment hivernal. Va contracorrent per avançar-se. 

Les seves flors, despertes com pupil.les vives, són el resultat d’un petit miracle, l’espurneig d’un desig burinat pel vent. També poden pagar molt cara la seva bellesa impacient, si es produeixen gelades tardanes. Anar per lliure sempre ha tingut un preu. 

Albert Camus deia a la narració Els ametllers: “Quan vivia a Alger, sentia tot l’hivern una frisança perquè sabia que, en una nit, una sola nit freda i pura de febrer, els ametllers de la vall dels Cònsols es cobririen de flors blanques. Em meravellava veure com aquesta neu fràgil resistia totes les pluges i els vents del mar. I cada any persistia just el temps que cal per germinar el fruit... Davant l’enormitat de la jugada en la qual ens trobem implicats, cal tenir molt present, sobretot, la força de caràcter. No parlo d’aquella que a les tribunes electorals acompanya les celles arrufades i les amenaces, sinó la que aguanta tots els vents del mar amb la seva blancor i la seva saba. La que, dins l’hivern del món, fa germinar el fruit”. 

Cada vegada que passo pel Coll de Banyuls beso el meu ametller bord mentre escolto, abstret, sons que no escolto mai. Li dedico uns instants arrelats al marge de la lògica. Veig de cop la vall de Banyuls amb el dibuix, el color i la carn d’un quadre de Giorgione. 

Fa temps que conec aquest camí, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya quan només era una pista de terra en mal estat, convertit en camí de contrabandistes. Deu semblar molt apartat al volum de persones que circulen per la Jonquera i el Pertús, en canvi jo el veig com una proa exacta del meu món, un microcosmos que em fa violentament feliç. Porta en germen una sang antiga, llunyana i fonda. La vida interior d’un paisatge, el geni d’un lloc, és el resultat d’interioritzar una visió de les coses.